l´arquitectura ens canvia

El gran arquitecte brasiler, Oscar Niemeyer, a la pregunta de si l´arquitectura canviaria la vida de la població, va contestar amb contundència: “l´arquitectura no canvia, ni canviarà, res“. L´afirmació només té lògica dins del context de l´entrevista. Ni el mateix autor d´esta afirmació estaria d´acord amb les seues paraules si les tragueren de context. L´entrevista que li feien transcorria a cavall entre la seua professió d´arquitecte i la condició de comunista militant, per tant les observacions sobre la manera de la classe obrera d´aconseguir els seus objectius socials eren ineludibles. Davant d´açò però, ell no anava en contemplacions: l´arquitectura no ajudarà als treballadors a aconseguir millors salaris i millors condicions. Això són tonteries , tant de moda, per cert, als llibre i revistes d´arquitectura.
Però, com anàvem dient, ni ell mateix està d´acord amb eixes paraules: l´arquitectura sí que canvia. Ella, per si sola, és capaç d´afectar en l´estat d´ànim d´una persona o d´un grup d´estes. Moltes voltes, sense adonar-nos-en, podem estar a disgust en llocs que d´haver estat ben pensats i ben projectats no ho estariem. D´exemples en tenim un cabàs. Un d´estos el tenim al vast espai públic que compren l´Auditori, el poliesportiu, el cau faller, la piscina i el bar la Creu a Fortaleny.
L´absència d´un projecte, d´un urbanista, en la gènesi d´estes obres la patim els veïns del poble i la patiran les properes generacions. El no haver previst l´espai com a una sola cosa ens ha portat a tenir una mancança en la qualitat de les instal.lacions brutal. Deixeu-me citar-ne algunes d´estes mancances:
Podriem dir que, havent bar, un xic que està jugant a frontó ha de caminar set-cents metres per fer-se una botella d´aigua freda. Per tant, este jugador no anirà a per la botella i mai gaudirà de l´aigua fresca. Així, la propietària d´este bar no li vendrà mai la botella al frontennista, com tantes altres botelles que es quedaran per vendre. Caldria també nomenar que a l´haver actuat així, ara tenim un auditori amb la meïtat de vida que tindria si tinguera accés a l´esmentat bar, que actuaria com a seu social. O podriem tindre uns vestidors que serien al mateix temps per a la piscina que per al poliesportiu, o un camp de tennis que no mirara a ponent amb la molestia del sol que açò comporta. Fins i tot, podria haver un carrer-parc que connectaria totes les instal.lacions, creant com un riu de vida durant tota la jornada. I tantes altres coses…
Tota esta suma de condicionants implica un menor grau de benestar evident per a tots. I menys vida de poble. I mira que no estem parlant de diners, parle de previsió en la projecció. O siga: d´arquitectura. I tot açò és una llàstima, però ara ja hem fet tard. I ací entra un altra conseqüencia negativa del cas, tan comú dins d´este camp: la irreversibilitat. A no ser, cas utòpic, que algun alcalde d´ací aplegue a President de la Diputació, tombe a pla les instal.lacions i les faça de nou, estes les patirem fins l´eternitat. Però sol.lució no hi ha altra. Davant d´açò sols entra un consol: encara gràcies que les tenim que n´hi ha que ni les tenen…