sóc un friqui?

La perspectiva que tenim de la realitat depén moltíssim del per què, com, qui o quan està aquesta sent analitzada. No descobrisc res, ho sé. Però és que este fet pot arribar a donar-nos situacions ben curioses. I que per què dic açò? Perquè m´ha fet molta gràcia un fet que hui m´ha ocorregut i que el fa divertit només per un canvi en la perspectiva, no pel fet en si mateix. Vos el conte. Esta matí he decidit fer pimentó en salmorra, que és una de les millors raons de l´estiu. És el segon estiu que en faig. La primera volta va ser el juny passat i el rot em va vindre no ho sé per qué. Una venada? Això va dir algú i podria ser. El cas és que hui n´he tornat a fer. Quan he anat a fer-me un café li ho he comentat a un amic riolenc i este m´ha dit: “ets mal friqui!”.

Generalment el friqui és la persona que fa coses extranyes, el que és aficionat a jocs molt peculiars en la xarxa, el que es disfressa de Jedi per anar a vore "la guerra de les galaxies" al cinema. Fins ara, d´acord. Però fer un menjar tan centenari i tan autòcton com pimentó en salmorra és de friquis? Doncs això sembla. El nostre món, nosaltres, ha canviat tant en uns anys que el que resultava familiar, quotidià, ens és ja alié, i quasi ni ens adonem. Almenys en una part del personal. No tothom.I si no, feu la prova amb els meus companys d´esmorzar, llauradors amb una mitjana de setenta anys, Juan "Busa" al capdavant. Aneu i pregunteu-los si fer la salmorra és de raros i de xafats. Aneu i ja em contereu com quedeu…