dissabte, 5 de març de 2011

la mort.


Tenia la mort com un esdeveniment poètic. Sonà extrany ja ho sé, però així ho tenia. He anat a molts soterraments de gent gran, iaios, tios, iaios d´amics etc, i així ho vivia. Tal volta perquè estos eren soterraments de gent que “li tocava”. I era un moment de pensar, camí del cementeri, amb el difunt. De realitzar una conversa inmaginària amb ell. I això m´omplia de pau. Era un moment dolç.

D´un temps cap ací, ja no pense igual. Exactament des de fa dos anys. El meu amic Uki, sense avisar, ens va fer la gran putada de morir-se. A hores d´ara encara el recorde cada dia. I un colp així et fa canviar la perspectiva. Ara veig la mort com una putada. I m´ha tornat pessimista quan hi pense. I la tem. Estos dies encara ho pense més: un altre xic que coneixia, i que tampoc no li tocava, s´ha mort també. I m´ha fet memòria de les meues pors.

Supose que tot açò serà una cosa instintiva, no?

12 comentaris:

  1. AMIC PAU:
    trobe un atreviment escriure sobre el tema de la mort. Com pot un home en la flor de la vida destapar eixe tema?...
    Voldria aportar el meu punt de vista sobre els teus comentaris sobre la mort. Començaré dien-te,que els meus seixanta-set anys que espere complir el quince de maig,me fan mirar la mort amb altra prespectiva.La mort es part de la vida,i cada día anem morint un poc. La meua profesió d´infermer i els anys de voluntariat a MAS AL VENT (BÉTERA) on morien els primers anys molt terminals de la SIDA,m´han ajudat molt a madurar este tema.Actualment done tallers d´acompanyament a familiars i amics de persones diagnosticades de cáncer i es sovint comprovar que poc estem preparats per afrontar un fet del qual NINGU ens lliurarem.
    Per altra banda la mort s´ha maquillat,amagát etc,en eixos tanatoris amb sales d´estar i cafeteria inclosa per a que no llastime la sensibilitát dels visitans. El divendres passat vaig pedre un amic de trenta i pocs anys de mort repentina.Començava a viure despres d´una lluita d´anys per eixir del mon de la drogodependéncia ha deixát un fill d´set anys. Ningú esperavem eixe final,peró la mort no es mai previsible,encara que sempre es segura.Crec que en la nostra cultura,s´ens fá creure que dominem tot,que aixó de morir-se els passa als altres i evitem no sols pensar en ella ,sino que ademés considerem de mal gust tenir amb els demés este tema de conversació. Jo crec que es una equivocació,tan sols mirant-la amb serenitat i viure cada día com si fos el darrer en la nostra vida podrem donar-li sentit a la nostra existència.
    Rep una forta abraçada del teu amic, Manuel.

    ResponElimina
  2. diuen que la mort mai arriba quan toca, que sempre arriba a destemps...

    ResponElimina
  3. Supose que tem la mort aquell que pensa que encara no ha viscut prou. Jo, crec que tinc més por a la mort dels qui estime que a la meua propia. Posiblement perque confie en que a mi encara no pot arribar-me. Un dels més famosos fortalenyers, el llenyater, anomenat Pau, com tu, amb la seua intel.ligencia va esquivar la mort durant més de 1400 anys, això sí, sense l'inconvenien d'envellir, però amb la carrega de suportar la mort continua dels seus estimats. Que fariem nosaltres amb una vida tan llarga? Quasi em fà més por pensar amb aquesta possibilitat.

    ResponElimina
  4. Tinc molta por a la mort, amic Manuel. A la meua i la dels meus familiars i amics. I sempre la pense. No al patiment i tot això, tem el deixar de fer tantes coses que tinc ganes de fer. M´ho passe bé vivint i no tinc ganes de renunciar-hi. En el pensar d´ara, no m´importaria, com diu l´anònim viure 1400 anys, com el meu "tocayo", el llenyater. Supose que m´hauré de fer a la idea.

    ResponElimina
  5. Estimat Pau:
    Ja veus com cambia la participació al blog,segons el tema que llances per a la discissió o reflexió. És molt normal la por dels humans davant el desconegut,però els que tenim el regal de la fé en Crist resucitát eixa por no mata l´esperança en un mes enllá de la mort,tot i que no sabem com es. Peró ens fiem de la seua paraula:JO SÓC LA RESSURRECCIÓ I LA VIDA,EL QUI CREU EN MÍ,NO MORIRÀ PER A SEMPRE.

    Com que el tema sembla dur,t´envie esta chirigota dels carnestoltes de Cadis, escolta-la bé,t´agradará. Amb la meua estima, Manuel.

    http://www.youtube.com/watch?v=3i441j4MNnA&feature=player_embedded

    ResponElimina
  6. La finalitat del bloc no és tindre més audiència o menys, sinó escriure i reflexionar, amb trellat, sobre el que ens done la gana. Així l´entenc. I este tema el trobe molt apassionant, veritat?

    Ara bé Manuel, contesta´m amb sinceritat: Mai li tens la por a la mort? mai? sé que ets una persona de fe molt ferma però, mai ho penses? mai li n´has tingut? I si no tems la teua mort, no tens por a la d´una persona estimada i propera?

    La "chirigota" és molt bona.

    ResponElimina
  7. ESTIMAT:
    Clar que he tingut por a la mort,com he tingut i tinc dubtes en la meua fé.El contrari seria ser un inconscient.Però tinc mes por al sofriment,ja siga físic o espiritual i sobre tot me descol.loca el sofriment dels inocents .No creus que es molt pitjor viure una greu enfermetat?...una desaparició o rapte de un ser estimat... o viure un tsunami desde un lloc sense poder fer res per salvar la vida d´altres persones?....Hi han vivències pitjor que la mort,el que passa es que la vida es tant bonica per molt dura que siga i la podem palpar,sentir etc mentre que EL DESPRÉS DE es tan abstracte, tan indemostrable...Torne a una vivència que almeyns a mi m´aprofita :viure cada dia com si fos el darrer,creguent que no vaig a morir per a sempre.
    Manuel.

    ResponElimina
  8. Com de diferent és, Manuel, la perspectiva de la mort quan ú no té fe, com jo. Des de la meua perspectiva, esta vida és el valor més preciat i insubstituïble, i la mort el final més absolut. I donar la vida per res deixa de tenir sentit, perquè no esperem cap regal en cap vida posterior. Però, compte! això no vol dir que no tingam ideals ni espirit.
    un abraç!

    ResponElimina
  9. AMIC JOSEP:
    CLAR QUE LA VIDA ES EL MES IMPORTÁNT I MARAVELLOS QUE TENIM.

    Jo crec com tú aixó.Totalment d´acord,però això no me resta la meua esperança en la perllongació d´esta vida. Perqué ens hem de negar el dret a creure que els nostres sentimens mes nobles no acaben amb la mort física?...No has desitjat alguna vegada que un moment d´amor amb la teua parella ó amb un ser estimát fora etern?.... Alguna nit passejant vora el Xúquer amb els tarongers plens de flor i la lluna plena, no has desitjat mentres respiraves a fons que allò no acabara mai ?....

    Jo no crec perque espere "un premi". Jo crec amic Josep, perque crec en el amor i en la força de la vida. Al llarg dels anys que he creuat a peu l´antic pont del Xúquer per anar a Fortaleny, sempre me maravellava,vore com en primavera, la força de la brossa (el gram) trencava la capa de asfalt per grossa que fora. Eixa es la força de la vida.
    Gràcies per compartir les teues reflexións,amb respecte t´ofereixc les meues.
    un abraç, Manuel.

    ResponElimina
  10. hola Manuel i a tots,
    i tu preguntes: Perqué ens hem de negar el dret a creure que els nostres sentimens mes nobles no acaben amb la mort física?
    i jo et responc que em negue a creure-ho simplement perquè sóc ateu, i només crec amb la ciència, amb Darwin i companyia. Tal volta és trist, però així és. Jo he desitjat que l´amor de la meua parella fora etern, però amb això em quede, en un desig que no s´acomplirà. Qui li he de fer?
    Jo entenc la teua postura encara que m´és difíl imaginar el que tu dius. Supose que a tu et passarà el mateix amb mi. PErò com a tu et passa, estic gaudint d´este debat amb tu.
    Un abraç!

    ResponElimina
  11. AMIC JOSEP i tots els que participeu d´aquest debat AMISTOS i per alguns interessant:fá, pot ser, uns quaranta anys,intentaria "catequitzar-te" convertir-te a la meua manera de vore la vida i (ignorant de mí) creure que amb aixó feia un gran bé. La VIDA, m´ha ensenyat que el Déu en el que crec estima i respecta per damunt de tot la llibertat del esser humà. Pot ser jo també soc "ateu" amb moltes coses que se creuen per ahí i no estic en contra de la ciència, dels descobriments humans ni de la teoria de Darwin. El Déu en el que fonamente la meua vida no és el déu "abuelo",cabrejat i castigador...peró aço es dificil d´explicar açi.Jo estic amb tu en tot allò que fá avançar l´humanitat i no en l´ignorància i en el domini mental.Ser creient no vol dir pertanyer a un credo ó a una esglèsia determinada,aixó son camins per a ... peró no la META.Me prenc la llibertat que me dona saber-me comprés per la teua amistat de dir-te el seguent:hi han ateus que ens donen lliçons a alguns que es anomenem creients. EL IMPORTANT NO ES QUE TU CREGUES EN DÉU ,EL QUE VERDADERAMENT IMPORTA ES QUE DÉU SI QUE CREU EN TÚ I T, ESTIMA.
    un abraç, Manuel.

    ResponElimina
  12. No cal ni dir, Manuel, que eres una cosa rara dins del catolicisme. I m´alegre d´això, eh?

    ResponElimina