La política valenciana o el descrèdit de la realitat

Serà difícil fer una apreciació tan certa i amb tanta brillantor del panorama polític valencià, com la que fa Joan Francesc Mira al llibre “País Valencià, segle XXI. Vint-i-una reflexions crítiques”, dins dels Quaderns d´Orientació Valencianista que edita la Universitat de València. Llibre, per cert, que ja feia temps que pensava que el necessitavem, com una mena de terra ferma en la que començar a caminar de nou. La intenció d´este és fer una síntesi actual del País. Unes reflexions de cap a on anem com a ens polític, com a societat, la salut de la nostra identitat nacional i, com a conseqüencia de tot això, el futur de tot el nostre patrimoni: territori, paisatge, cultura, llengua, civisme… conceptes que venen totts en el mateix sac i que si el sac acaba trecant-se es pedran tots a una. Esperem que el llibre done els seus fruïts.
Com venia dient-vos, tots estos pensaments venen rematats amb un últim article de Mira, sens dubte el gran pensador valencià del moment, i que porta per títol “sobre el descrèdit de la realitat”. Prenent com a punt de partida el llibre homònim sobre art de Joan Fuster, fa una readapatació d´este aplicant-lo a la política valenciana actual. I ja vos dic, em va semblar tan genial, que m´han entrat ganes de parlar-vos d´ell.
“La pintura abstracta es gira d´esquena a la realitat; el surrealisme, no; el surrealisme la presenta amb una perfídia indecorosa, la priva de l´últim i més petit prestigi que li quedava: la versemblança”. Amb esta cita s´introduiex Mira al seu article. I no pot ser més clarificadora. Enguany, amb la ressaca electoral europea, la pregunta que es feia molta part del personal era recurrent: com pot ser? Amb tots els casos de corrupció que afecten al Molt Honorable President de la Generalitat, com pot ser que el seu partit augmente radicalment el seu lideratge? La pregunta, quan ens la feiem, només era un acte de resignació, no esperàvem una resposta. Però la resposta hi és: la falta de versemblança de la política valenciana, com apuntava Mira. Igual que passa a la pintura surrealista, l´important no és la realitat, és el que tu mostres a partir d´ella. Traduint açò al cas que estem analitzant, el que compta no son tots els afers que té el President amb la justícia, ni que el Xúquer es muiga de tristessa, ni que el President de la Diputació de València fregue l´analfabetisme, ni que hi han 100.000 xiquets que volen estudiar en valencià i no poden, o ni que el nostre PIB caiga de manera fulminant. No, tot això no compta. La realitat no compta. És més, això no existeix, no passa. Com al surealisme, l´important és el que fas vore que és la realitat. I com, per desgràcia, la realitat valenciana només es conta des d´una finestreta, Canal 9, l´impressió general és que tot és meravellós, que València és la ciutat més magnífica del món, que tot açò és gràcies a quatre polítics conservadors i que la resta del món ens enveja. I tan amples. I davant d´això, que podem fer els demés? encara que només siga per mantenir la dignitat, on podem fer sentir l´altra realitat? Doncs, per poder fer-ho, només ens queda el carrer, o un bar, o una paret, o el balcó de casa. O en un bloc…