Bodes

El blocdeltauró, mitjà de comunicació obert i compromés com el que més, ha decidit obrir una nova possibilitat. A partir d´ara, i seguint l´exemple del New York Times, cedirà la seua imatge i infraestructura digital a tot aquell que vulga publicar les seues opinions, fotos, assajos... que puguen ser d´interés.
Començant esta nova aventura, s´adjunta un àcid assaig que Ricardet ha fet sobre les Bodes. No deixeu de llegir-lo que és molt divertit i ple de coherència. Ahí va...

BODES

A les bodes podem vore la més còmica manifestació del complex de pobres que hi ha als pobles.
Els rics són els nostres rivals. Ens alegrem quan algun empresari entra en fallida, mirem els programes de televisió i les revistes on els fiquen a caldo i no ens donen gens de llàstima quan cauen en desgràcia. M’agrada molt la frase que m’envià el Tibu, que deia un company seu de faena:“Como somos los auténticos, verdaderos e implacables enemigos del burgués, nos divierte su descomposición.”
Però si ens fixem bé, no es tracta d’un sentiment d’odi, és enveja, pura enveja. Volem ser com ells, aspirem a ser rics algun dia, i quan podem els imitem. I les bodes són un gran dia per a simular que som rics i si tots ho fem, ningú farà el ridícul.
Només hi ha que vore el que fan el novis; són prínceps per un dia. Primer reparteixen targetons rococós (propose canviar el nom pel de “multes”). Els vestits que porten són caríssims, de tall aristocràtic (sobretot el de la nóvia), amb sobrecàrrega de joies i complements. Quasi tot açò no es gastarà mai més, una inversió malíssima des del punt de vista econòmic, un “derroche”. Perfecte. Després tota una església i una cerimònia per a ells, on els vindrà a arreplegar una limusina i els durà al gran convit, on la gent els rebrà amb aplaudiments. Un bany de masses, com els reis. El convit també té reminiscències cortesanes; un protocol molt rígid, la posició jeràrquica de les taules, la cort d’honor al costat del novis, la superpoblació de cambrers, l’acte de tallar el pastís amb una espasa i el ball inaugural. Un sainet anacrònic de qualsevol cort europea dels segles passats. I després, clar, viatget, quan més lluny millor queda.
I que dir dels convidats... La meua impressió és que van disfressats, veus a un tio per Fortaleny amb bermudes i a les dos hores està amb jaqueta i corbata passant calor. Les xiques amb això tenen més sort, els vestits són més frescs, però com pareix que s’ha de patir, porten tacons. La majoria no saben dur-ne i caminen com Chiquito (més tard, tacons + alcohol = bac segur). Però en fi, els rics visten així i “para presumir hay que sufrir”.
El comportament dels convidats és risible de principi a fi del convit. Simulen que s’ho passen bomba. Quan ixen les gambes aplaudeixen i giren les servilletes, cosa que no entenc, perquè hui un quilo de tomaques és més car que un de gambes. Segurament vindrà de que abans els marisc era car i només el rics en menjaven. De quan en quan, els anti-sistema trenquen el protocol i criden “que se besen, que se besen!!!”, sense saber que trencar el protocol és part del protocol.
I el convit: Quantitats brutals de menjar i beguda que sobra i es tira al fem, però clar, s’ha d’aparentar que sobren els diners. I sense cap remordiment.
El més còmic de tot és la paraula convit. Allí ningú convida, quan tu vas t’ho pagues tot tu. Una mentida col•lectiva consentida a l’altura de Matrix. Clar, com no som rics no podem convidar realment, però si tu t’ho pagues en la meua boda, jo m’ho pagaré en la teua, i tots pareixerem rics sense ser-ho. Estan forçant tant la paraula “convidar” que l’acabaran trencant.
Però el més graciós de tot açò és que els rics no fan això. Vaig tindre la sort, o la desgràcia, d’anar a una boda de standing mig-alt i la gent vestia molt més informal i no es treia tant de menjar, era el just però molt bo. Ironies de la vida.
I acabaré amb el típic paràgraf conciliador: Bé, qualsevol és lliure de fer el que vullga i casar-se de la manera que crega, però al menys, als que ho sofrim, deixeu-nos queixar-nos un poc sobre el tema, val?
Ricard Peret Vendrell.