Malalts.

(per: Ricard.)



“Hipocondria: Trastorn mental caracteritzat per l'ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris”. La veritat és que no sé quins són tots els factors que provoquen aquest comportament, però crec que durant el meu temps de convalescència n’he descobert un important: El poder que té un malalt sobre la gent.

Quan ú està malalt, el seu rol a la societat canvia completament. Passa de ser un individu més a ser el centre d’atenció de la gent que l’envolta. El seu benestar passa a ser prioritari i les seues ordres són ateses d’immediat sense rèplica. Es converteix en un xantatgista passiu ambulant: “Serveix-me o tindràs remordiments i la societat te mirarà mal”. Creieu-me si vos dic que pot ser addictiu. Jo vaig passar, sense adonar-me´n, de demanar les coses per favor a metrallar imperatius en qüestió de dies, i encara gràcies que em vaig adonar i vaig ficar el fre.

El poder d’un malalt depén de moltes coses. El radi d’acció vé determinat per la visibilitat de la malaltia. Una persona amb hemorroides sols tindrà poder amb les persones més arrimades i que saben del problema. En canvi, si va amb cadira de rodes ho sabrà tot el món. També influeix el “caché” o la noblesa de la mateixa. Hi ha malalties que provoquen repulsió, com pot ser algun problema de pell, i altres estan ben vistes, com per exemple un afectat del cor.

Al meu cas, una persona jove amb muletes, jo era el “Ferrari” del malalts. Em veia capaç de commoure fins i tot a un skin-head amb ressaca. A part de les perfectes atencions per part de la gent coneguda, els desconeguts al metro em deixaven seure, m’obrien les portes on anava, al supermercat em colaven, els cotxes paraven d’immediat als passos de zebra, al gimnàs m’acompanyaven fins la piscina, tot un luxe. Vaig tindre la temptació de quedar-me amb les muletes per a sempre. Però el problema és que la línea que separa un malalt d’un faquir (un tio que s’ha tragat una forqueta i no pot doblar l’esquena) és molt fina, i llavors se t’acaben els privilegis amb la gent que te coneix i caus a un status social baixíssim.

Per tot açò, no m’estranya que hi haja gent que utilitze la seua malaltia com a mitjà de manipulació d’altres persones, inclús que simule estar malalt per aconseguir els seus objectius, o que, com diu l’il•lustre infermer Rafael, hi haja addictes al quiròfan. Inclús els mitjans de comunicació i els polítics utilitzen als malalts com a reclam. Caldria objectivar les necessitats reals d’un malalt per a evitar que ens manipulen.