(per: Ricard.)
“Hipocondria: Trastorn mental caracteritzat per l'ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris”. La veritat és que no sé quins són tots els factors que provoquen aquest comportament, però crec que durant el meu temps de convalescència n’he descobert un important: El poder que té un malalt sobre la gent.
Quan ú està malalt, el seu rol a la societat canvia completament. Passa de ser un individu més a ser el centre d’atenció de la gent que l’envolta. El seu benestar passa a ser prioritari i les seues ordres són ateses d’immediat sense rèplica. Es converteix en un xantatgista passiu ambulant: “Serveix-me o tindràs remordiments i la societat te mirarà mal”. Creieu-me si vos dic que pot ser addictiu. Jo vaig passar, sense adonar-me´n, de demanar les coses per favor a metrallar imperatius en qüestió de dies, i encara gràcies que em vaig adonar i vaig ficar el fre.
El poder d’un malalt depén de moltes coses. El radi d’acció vé determinat per la visibilitat de la malaltia. Una persona amb hemorroides sols tindrà poder amb les persones més arrimades i que saben del problema. En canvi, si va amb cadira de rodes ho sabrà tot el món. També influeix el “caché” o la noblesa de la mateixa. Hi ha malalties que provoquen repulsió, com pot ser algun problema de pell, i altres estan ben vistes, com per exemple un afectat del cor.
Al meu cas, una persona jove amb muletes, jo era el “Ferrari” del malalts. Em veia capaç de commoure fins i tot a un skin-head amb ressaca. A part de les perfectes atencions per part de la gent coneguda, els desconeguts al metro em deixaven seure, m’obrien les portes on anava, al supermercat em colaven, els cotxes paraven d’immediat als passos de zebra, al gimnàs m’acompanyaven fins la piscina, tot un luxe. Vaig tindre la temptació de quedar-me amb les muletes per a sempre. Però el problema és que la línea que separa un malalt d’un faquir (un tio que s’ha tragat una forqueta i no pot doblar l’esquena) és molt fina, i llavors se t’acaben els privilegis amb la gent que te coneix i caus a un status social baixíssim.
Per tot açò, no m’estranya que hi haja gent que utilitze la seua malaltia com a mitjà de manipulació d’altres persones, inclús que simule estar malalt per aconseguir els seus objectius, o que, com diu l’il•lustre infermer Rafael, hi haja addictes al quiròfan. Inclús els mitjans de comunicació i els polítics utilitzen als malalts com a reclam. Caldria objectivar les necessitats reals d’un malalt per a evitar que ens manipulen.
PLACA A JOSEBA, FALTA GENARO
-
Jueves 21 de noviembre de 2024 Mañana viernes se colocará una placa en el
lugar donde fue asesinado Joseba Goikoetxea por ETA hace 31 años, en 1993.
Su mue...
Fa 11 hores
Hola amics!
ResponEliminaEls malalts poden subdividir-se en grups, però jo me centrae en dos grups: els hipocondriacs i els malalts "autèntics". Del primer grup, Ricard ens fa una descrpció magistrals, però dels altres hi ha poc viscut. No és el mateix trencar-se les cames que estar tetraplègic, que tindre un càncer diagnosticat. Després de jubilar-me estic treballant de voluntari a l´assossiaci´VIKTOR FRANKL que entre altres activitats munta tallers d´acompanyament de malalts de càncer amb familiars i amics. Davant estes realitats, el malalt no esdevé un malcriat egosita sinó que tot el seu èsser (físic, mental i espiritual) experimenta uns canvis que no l´afecten solament a ell/a sinó a tots els que l´envolten. Com sempre m´ocorreix davant de temes tan interesants, me falta temps, espai i lloc.
Només em resta, amic Ricard, felicitar-te per la teua brillant exposició. Unes paraules que obrin a reflexions molt profundes, dignes d´altres escrits com:
- Per què eixa por a l´enfermetat?
- Per què eixa por-negació a la mort?...
Amb molta estima,
Manuel el Pràcticant.
Gràcies Manuel,
ResponEliminaPer sort, el món dels malalts, hospitals i demés ens queda una mica lluny. El que he contat vé de la meua última experiència, que és l'única vegada que he entrat a un quiròfan en la meua vida (i no ha segut res complicat) i també del que he observat en altres persones. Vosaltres, els professionals de la sanitat, tindreu milers de coses que afegir al que he escrit. Només hi ha que vore la quantitat de sèries de TV que dóna el vostre món. Alguna raó tindrà.
M'apunte les teues preguntes finals per alguna futura reflexió.
Gero arte!
Vull aportar la meua opinió des d´una perfil diferent de la cosa. Mentre escric estes lletres sobre malalties, no puc evitar de pensar en la figura materna. Que per al cas és reincidir en el que ja ha dit Ricardet.
ResponEliminaEstar malalt al costat d´una mare, o millor encara d´una iaia, és la cosa més dolça que et pot passar. Les atencions amb les que et tracten són infinites. Nosaltres que ho sabem, o ho sabiem, ens aprofitàvem de la situació. Pot vore´s com una situació egoista, però alto!, elles estaven més contentes que el món de desenvolupar el seu instint maternal i proteccionista. Eixiem guanyant tots. Amb altres persones ja no passa igual. Crec que no descorbrisc res afirmant que no et tracta igual una mare que una parella. La dolçor, en este cas, no és la mateixa.
I, per favor, que ningú no s´alarme.
Estimat Pau:
ResponEliminasi no te coneguera tans anys,despres de llegir el teu comentari a MALALTS creuria que estaves prenint-nos el pel,però sé que eixa enyorança que expreses t`ix del cor.El que passa, Pauet, es que allà en el més fons del cor de tot esser humà l´única cosa que ens realitza es estimar i que ens estimen i aprofitem qualsevol ocasió (també l´enfermetat )per a cridar l´atenció.Procura tallar el cordó umbilical. Ja ets molt major per acaronar-te als pits....d´una mare i menys de una iaia...TOT I QUE LA IAIA SIGA MOLT ESPECIAL.
El teu amic que t´estima,MANUEL.
No patisques practicant, este mes de novembre fa just 3 anys de que em vaig tallar el cordó umbilical, just el temps que visc a Riola. Encara que amb les mares, moltes voltes qui no se´l talla són elles. Són elles les qui, encara, ens voldrien al costat en cada acció que fem. Són elles les que, encara, diuen quan estem malalts: "vine a casa estos dies que etaràs millor que a Riola". Són elles a qui els costa fer-se a la idea. I d´açò Ricardet és un testimoni d´excepció. Ell té la mare de totes les mares.
ResponEliminaHi ha qui diu que aquest comportament de les mares és un acte egoísta (inconscient per suposat) per a sentir-se útils tota la vida. Si te fan un "inútil" mai les deixaràs abandonades. Jo no tinc una opinió clara al respecte. Però sí crec que un excés d'amor maternal és perjudicial (i més quan el fill té una personalitat depenent). Hi ha que eixir del niu quan toca, com diu Manuel. Tots coneguem a gent que més li hauria valgut que sa mare haguera passat més d'ells.
ResponEliminaGabon!
Crec que afortunadament aquesta situació està canviant a mesura que canvia el paper de la dona a la societat. Per suposat que pense que qualsevol mare actual que tinga un fill malalt el cuidarà amb tota l´estima i la dolçor del seu cor, però, el rol de la dona que ha de tindre cura de tots, s´està acabant. Em referisc a eixes dones que es carreguen a les espatlles les malaties dels que l´envolten i no tenen vida pròpia més enllà de la del seu home i fills, a més d´encarregar-se dels seus pares quan entren en l´espiral de malalties, privació de les seues capacitats, etc. Aquest paper sempre l´ha tingut la dona com una imposició social mentre que els seus germans homes semblava que no tenien eixa obligació (ni tan sols quan no tenien feina).
ResponEliminaJusatament ahir l´ofici de viure de Catalunya ràdio tractava aquest tema, amb el títol de "cuidar dels cuidadors". En ell s´exposaven les conseqüències que acava patint tota aquesta gent (la gran majoria dones) que centra la seua vida en el tindre cura d´algun malalt i aquestes conseqúències anaven des-de problemes físics a stress, esgotament i un llarg etc.
I es que, Tibu, per a tu estaria molt be aquesta sensació de tindre a ta mare sempre damunt de tu, però pensa que ella en aquella època de segur que a més a més estaria fent-se càrreg dels teus avis i ningú pensaria en com es trobaria ella, si era feliç, si estava agobiada, etc. Era el que tots pensaben que li tocava fer.
Cris.
Ja tenia ganes de conèixer l´opinió d´una dona en tot este tema de malalts. Gracietes Cris.
ResponEliminaPer aportar al comentari molt valiós de Cris: Estic participant en el curs EDUCACIÖ EN GÈNRER al´univ. de la Florida. Alumnes 15, alumne 1, ja sabeu qui. He impartit a l´hospital de la Ribera un taller per a CUIDARSE PAAc CUIDAR i en altres centres públics, implicació del sexe "MACHO"... i el que més m´entristeix, és els comentaris que sent a les Dones-Mares que venen al curs i als tallers de com malcrien als fills de 19/20 anys. Així no anem a cap lloc i la igualtat entre homes i dones és un somni. No m´agradaria ofendre a ningú però més d´un és com és perquè alguna dona ho permet.
Una abraçada a tots i a totes,
Manuel el Practicant.
Hola a tots.
ResponEliminaÉs una gran veritat eixe que dius. I em ve al cap el comentari que feia Enric Lloret, que diu que feia son pare(amb tota la ironia i el bon humor):
"El més gran error que hem fet el gènere masculí va ser proposar la igualtat de sexe. No era pla oposar-se, però ningú ens va manar el proposar-ho"
Eixe comentari el feia quan intenetava parar taula en casa i la sogra o la mare no li deixava: "això és cosa de dones". En això deixava palés que molts cops les dones són més masclistes que els homes. Cosa que continua passant, i en dones de vint-i-cinc anys, eh?!...