La primera va ser mirant un capítol de House. El metge rubiet
deixeble de Greg House va deixar morir en secret –el va matar-, a un pacient que era un dicatdor en un país centreafricà. Ningú se n´adonaria del que el metge faria però la mort d´este provocaria la caiguda del seu règim i aturaria immediatament els milers d´assassinats que este feia al seu país. Està mal usada la violencia en este cas? Si algú havera mort a Hitler en el 35, l´”assassí” hauria de tindre remordiments? No havera sigut millor per a ell i per a la humanitat?
Continuem. La segona va ser llegint
el bloc de Gerry Adams –el tinc adjunt a este- fa unes setmanes. “No sóc un pacifista” afirmava el polític irlandés, “si no s´haveren usat la violència, els catòlics del nord d´Irlanda estariem encara oprimits”. Si pensem que és el cap del Sinn Fein el que diu estes paraules, no ens hauria de sorpendre, però és que esta mateixa persona és un futur Premi Nobel de la Pau i figura imprescindible per la pau a l´Ulster.L´últim cas va ser veient el film “Gandhi” el cap de semana passat. La meua pel.lícula preferida.
Hi ha un moment en que un periodista britànic li fa una entrevista i li pregunta: Pot la no-violència enderrocar un règim com el Tercer Reich? El Mahatma dubtà, i després d´uns segons respongué: “home, després de moltes derrotes, sí”. Eixe dubte de Gandhi és el que tant em va fer pensar. Ell sabia qui era Hitler i del que era capaç. I també sabia que el món no està fet de gandhis i lutherkings. Per tant la victoria no era segura i si ho era, a quin preu? Era pitjor el remei que la enfermetat? De segur que ell també ho pensava.Ja no ho tinc tan clar. Pot la violència ser un instrument per a la pau?
I si vols, Tauró, jo n´afegiria un quart: la mrot de Carrero Blanco que també va ajudar a enderrocar el règim del general Franco.
ResponEliminaMirem-ho des d'un altre angle:
ResponEliminaDes de les més profundes conviccions pacifistes seríem capaços d'evitar ser violents en determinades circumstàncies?
Una altra sentència. que podria afegir-se a la teua capçalera, és aquella del Raimon: "de vegades la pau no és més que por".
Tots (o quasibé tots) preferim i desitgem la pau, però en determinades circumstàncies ens manifestem de manera violenta (encara que només siga matant una mosca).
Has encetat un tema espinós. Vaja per endavant que, per sort, cap dels col•laboradors d’aquest bloc ha patit la violència en la seua pròpia carn. El fet de no haver estat víctimes, de la guerra o d’un atemptat, no ens incapacita per parlar-ne, però haurem de fer un esforç empàtic considerable si volem tindre en compte tots els factors que s’hi barregen.
ResponEliminaPer començar, la història té com a condició intrínseca una multiplicitat incalculable de combinacions causa-efecte. Per tant, no estic d’acord amb Gerry Adams. Jo no sé si, a Irlanda, el vessament de sang que s’ha produït al llarg de tot el conflicte ha tingut els resultats que es perseguien. El que tinc clar és que els resultats de tota acció humana que vulga canviar el decurs de la història sempre seran imprevisibles. No hi ha cap equació que resistisca aquest principi, ni tan sols les estadístiques. Ells van triar la lluita armada com a solució i els ha eixit “bé”. No obstant això, em costa pensar que no existia cap altra possibilitat: per mi la violència sempre serà l’opció més dolenta. Perquè l’altre aspecte que cal destacar són els danys col•laterals. Quanta gent innocent ha mort? Quantes vivències traumàtiques s’han provocat en nom d’una creença o d’una ideologia, legítima o no? No hem d’oblidar el factor humà; ací queda implicada tota la col•lectivitat, tant si és vol com si no es vol. Jo canviaria la frase i diria que la resolució del conflicte ha estat possible gràcies a la implicació de persones de bona voluntat i a la influència de l’atzar, no a l’ús de la violència. En tot cas, aquesta encara agreuja més qualsevol situació.
El mateix dic en relació a si s’haurien pogut evitar les atrocitats perpetrades per Hitler amb el seu assassinat. Ell va ser qui les va canalitzar. Ara bé, no va ser l’únic responsable; va necessitar l’ajut i la complicitat de moltes ments perverses. Sense oblidar que tot allò va ser possible gràcies a la conjuntura política, social i econòmica europea: unes classes mitjanes espantades per la força del comunisme, un país que es veia a si mateix com una víctima dels acords del Pacte de Versalles... Podem canviar la causa, però no sabrem mai quina serà la conseqüència.
A més, ja sabem que la violència engendra violència. I la prova la tenim a l’Iraq o a l’Afganistan. Ha valgut la pena aquesta guerra? En nom de la pau i de la lluita contra “el mal” també s’han fet autèntiques bestieses. I no cal anar molt lluny. Franco i tot el seu estol sanguinolent també es va alçar contra la República en nom de la pau i de valors elevats (ja saps, Espanya i totes aquestes coses). Les conseqüències van ser nefastes: famílies dividides, afusellaments, exiliats oblidats durant més de mig segle, deportats, fam, odis i un llarguíssim etcètera.
Si se’m permet reflexionar des de la serenitat sempre creuré que hem d’evitar l’aniquilació de qui pensa diferent a nosaltres, encara que tinguem tota la raó del món. Per això, puc entendre que un poble (com ha passat a Irlanda o passa al País Basc) utilitze la lluita armada per defensar la seua cultura de qualsevol agressió externa, però no ho puc compartir; el preu que s’ha de pagar és massa elevat. La solució ha de ser el diàleg. El problema és que moltes voltes la condició humana va per un altre cantó.
Per a mi, un axioma de la vida és que RES justifica la violència. Si intentem aturar la violència amb violència, sols aconseguirem generar més violència. És un cercle viciós alimentat, moltes vegades, per l'ànsia de poder de l'ésser humà.
ResponEliminaBernat comenta, i amb raó segons el meu criteri, que tot el mal creat per un dictador com Hitler, potser no s'haguera acabat amb la mort del propi Hitler encara que aquesta s'haguera produït abans que començara la guerra. Hitler, al igual que molts dictadors, estava envoltat per un grup de gent que tenia els seus mateixos ideals i que, com ell, hagueren arribat fins on haguera fet falta per imposar-los. Amb açò vull dir que la violència de caire polític no sol estar generada una persona en particular, sino més bé, un grup de persones amb els mateixos ideals.
Ara bé, jo mai he sofert la violència en la meua pell; no sé què és, per example, que una banda terrorista et mate a algun familiar. En eixe cas, la ràbia pot arribar a trencar la fe en l'axioma que he comentat a l'inici d'aquest post. No ho sé... Què en penseu?
Bé, la meua opinió seria que sí, la violència podria estar justificada en el cas d'autodefensa (de la pròpia vida o de les necessitats bàsiques per a mantindre-la). Els que sóu creïents segurament penseu que un sacrifici porta una recompensa després. Però des d'un punt de vista laic i global, no hi ha res més valuòs que la pròpia vida i en última, última instància, per poc noble que sone, és el que més ens importa.
ResponEliminaPer tant, passant açò a un context polític, sí crec que és legítim defensar-se amb violència quan l'adversari amenaça l'existència de les víctimes.
El problema seria amb conflictes que no atempten aparentment contra la vida o les necessitats bàsiques i s'ha usat la violència (ETA, la yihad, la revolució francessa, ...). O tal vegada la qüestió seria determinar que és una necessitat bàsica (l'identitat dels pobles bascs, la religió, la liberté-égalité-fraternité, serien bàsics?). La veritat és que no tinc una opinió clara en tots els casos. En tot cas, m'agradaria fugir dels "mais" o "sempres".
Au!!
Estic impressionat per la profunditat dels correus que estic llegint respecte al tema que estem debatint-copmpartint.
ResponEliminaJo volia aportar una experiencia personal. Començaré dient-vos que jo crec en la utopia de JESUS i la seua filosofia sobre la no-violencia. Tot i aixó de vegades estíc molt llunt de viure com a cristià este valor concret. Fa uns anys vaig tindre obres a casa, feia uns anys a la porta de casa OMNIUM I. havia instal.lat sense permís de ningú una pressa d´aigua per a als bombers. Al recuperar eixe espai que per llei era meu i l´ajuntament me tornà vaig demanar per escrit que OMNIUM retirara la toma d´aigua no podeu imaginar el calvari que vaig tindre que viure. Els obres parats, tres reclamacions per escrit rebutjades (una per ser en valenciá,un altra en castellá però demasiado larga, la otra demasiado corta...) al final enmig de l´oficina i fora de mi ELS VAIG DESITJAR LA MORT. El dia següent vingueren a llevar la toma però la "sanja" quedà oberta un mes. MAI en la vida voldria experimentar eixe sentiment de violència contra NINGÚ. Vaig tardar molt de temps en recuperar la pau interior i l´equilibri emocional. Des d´eixe dia me vaig proposar rebutjar la violència que naix dintre meu i educar-me en la pau.
MANUEL SOSPEDRA.
Puix jo amic Manuel, en ma casa no done permís ni explicacions a ningú (ni en castellà ni en valencià) per a fer lo que jo vullga. A mí em passà una cosa pareguda...
ResponEliminaIBERDROLA va posar un poste de fusta sense ningún permís en la frontera del meu garaig. Mai em va molestar fins al dia que vaig tindre de fer obres.
Tènia obrers que es veien obligats a parar l'obra, en el cost que això suposa per a mi, perquè molestava el poste d'IBERDROLA. Els vaig tocar per telèfon i després de suportar una centraleta i passar-me en diversos departaments, em van dir que tènia que enviar un Fax explicant el motiu de les meues queixes....
Jo amb molta ironia vaig contestar: "Vos vaig a posar un Fax per a llevar el poste, igual com vosatros vau fer en mi per a posarlo". Seguit d'açò els vaig dir: "Vos done 24 hores per a llevar el vostre poste que està situat en la meua propietat, que per culpa d'això no puc seguir en les obres, que tinc el permís municipal per a fer-les. En cas que no siga retirat, tallaré el poste en una motoserra i em dóna igual deixar sense electricitat a tot el poble.
Abans de les 24 hores, sense Fax, sense escrits en valencià ni en castellà, ni curts ni llargs... van retirar el ditxós poste.
Jo no sé si vaig parlar en violència o en pau, però va funcionar.
Kaixo amics! Estic gaudint com un xiquet llegint tots els vostres comentaris. Bernat, cal reconèixer que has fet una exposició magistral, enhorabona. És una llàstima que no tingues més afició a escriure. Els demés ens ho perdem.
ResponEliminaContinuant amb tot açò vull fer dues aportacions més. La primera té una dimensió més personal, de l´individu. I és que no concebisc l´existència fora de l´enssenyança de la no-violència. No entenc com es pot crèixer interiorment apartat d´esta –antiga- doctrina. Jo ho he experimentat en mi mateix: odi i pau interior són inversament proporcionals. O, si voleu, estima i felicitat són causa-efecte. Això ho deixe com un axioma.
Però, deixant l´individu de banda i remamprenent la línia principal del post, pot eixe axioma no ser infalible per a les mases? Gandhi tenia clar que no. Les mases s´ han de guiar per les mateixes lleis d´amor i no-violència, i estes sempre funcionen. Però és sempre eixa una bona estrategia? Havera valgut la no-violència contra Hitler? Compte amb la resposta! El Mahatma ja ho deia: “la no violència no té mitges tintes”. O és no-violència o és altra cosa. Tot el que no és no-violència, d´alguna manera, ja és violencia. Amb vagues de fam i desobediència civil, havéren enderrocat al Fuhrer i a Goebbles? Algú és capaç de contestar afirmativament sense estar dubtós? Per tant, dubteu que la no-violència pot no funcionar?
I és que la coseta té collonets…
Amic Pau:
ResponEliminaresponc a les teues preguntes amb un altra pregunta: estem els que no volem la violencia a ser conseqüents amb eixa actitud PAGANT EL PREU FINS AL FINAL?... altra cosa, és quan dius que la no violéncia es ensi una actitut violenta. És cert, però (crec que és un matís prou important) és una violència que no va CONTRA NINGÚ. Pot ser que per a molta gent "el ojo por ojo.." siga la mesura de la justícia però si no la superem acabarem vivint en un món de torts o cecs.J o crec que si no posem a les nostres vides LA NO VIOLÈNCIA com valor universal, no subsistirem com a humanitat.
Manuel Sospedra
La violència, parlant-ne en general, no és una “qualitat” exclusiva de l’ésser humà. En el regne animal hi ha multitud de casos en què diverses espècies actúen de manera violenta per a aconseguir algun objectiu que, normalment, está associat a la condició de supervivència. Evidentment, els animals no són éssers racionals, però exactament per això, podem atribuir a la violència un caràcter marcadament instintiu. Fins i tot, es pot afirmar sense cap tipus de dubte que l’agressivitat i la violència són condicions necessàries per a que una espècie puga sobreviure i puga ser sel.leccionada naturalment. Dit d’altra manera, tenim moltes raons per a pensar que la violència és innata i instintiva, la tenim al nostre codi genètic des de fa milers d’anys. Amb tot açò en ment, podem dir que les guerres sorgixen com a conseqüencia del desig de poder de l’home i són producte de l’agressivitat humana. Quantes pàgines dels llibres d’història es quedarien en blanc si mai haveren existit les guerres?
ResponEliminaHe seguit vegent més capítols de House, has vist tú més? Bé, l'actitut de Cameron, la xica... potser jo fora així... és el mateix que et vaig dir l'altre dia. I encara seguix pensant en el tema. Molt bon tema de conversa. I molt bones reflexions. Besots
ResponEliminaInteressant tema Pablo.... crec que hem tornat (almenys jo) a l'eterna reflexió interior sobre aquest tema. Jo, com crec que també ha fet Ricard, als sí o als no extrems els tinc un poc de por (¿relativisme, tal volta?... pot ser).
ResponEliminaPer a mí, sí que poden existir situacions en les que estiga justificat (i per tant, puc comprendre-les) però el problema és que la valoració de la causa que origina la resposta (violenta) és al fi i al cap, subjectiva. I no parle de subjectivitat a nivell individual sinò a nivell col.lectiu. Per a mí la qüestió de l'odi (individual o col.lectiu) no és raó suficient: evidentment que estic en contra de la pena de mort (p. ex) però si violaren i assassinaren a un familiar meu, irracionalment desitjaria la mort per a l'assassí. Però, al fi i al cap, el que legisla legisla tant per a mí com per al familiar del violador. Crec, en estos casos, que cal imposar la racionalitat (¿moral? ¿subjecta al temps en que ens toca viure?) col.lectiva.
La raó, per a mí, que pot justificar l'ús de la violència es la de la justícia... i ahí tornem a la subjectivitat: justicia per a qui?? Franz Fanon justificava (JP Sartre recolzava aquests arguments) una insurrecció armada d'Argèlia contra l'ocupació francesa... supose que als francesos els pareixeria totalment desproporcionat, no?
Al fi i al cap, el bò o mal ho fixa la història i, aquesta, l'escriuen els que guanyen... sempre igual! en aquests moments els terroristes són els palestins i els israelites són de puta mare, a EEUU no s'entén (en general) l'alçament a Irak, etc. etc.
tema obert, per tant, i complicat...
Complicat, complicat...
ResponEliminaBé, jo li he estat pegant voltes i als que dieu que baix ningun concepte usarieu la violència física vos preguntaria una cosa:
Creieu que hui en dia és aplicable completament la no-violència? Perquè si ho pensem bé, arrestar a un criminal és un acte violent i privar-lo de la llibertat i empresonar-lo també, encara que siga pel bé de tots. I si una persona morosa no paga un lloguer d'una casa, no el tirem a la força, mitjançant la violència?
No està el poder executiu dels païssos del 1er món aplicant un poc de violència per a mantidre la pau? Vull dir, no esteu plantejant el pacifisme gràcies a que la violència al trasfons ens mante segurs?
I què passa amb els animals? Matar-los per a menjar-te'ls també és un acte violent, encara que no siguen persones. O atemptar contra el medi ambient, no és violència també?
En fi, ja em dieu que penseu.
He estat llegint els vostres comentaris i he arribat a la conclusió el tema és tan apassionant com difícil de trobar una definició acceptable i completa.
ResponEliminaCom dia algú per ahí, la no-violència és completa o no és. I, tenint en compte que l´últim comentari és cert (sobre els pressos p.e.), Una societat, com l´entenem actualment, és impensable baix la norma de la no-violència. Pot tenir la no-violència com a esperit, però no aplicar-la com Gandhi la va formular (recordeu que Gandhi va renunciar fins i tot a defendre´s davant una serp que volia picar-li). Per tant hauriem de tenir una polícia sense pistola, o a no tenir polícia! algú s´ho imagina?
la meua conclusió: una societat pot tenir la no-violència com a esperit però aplicar-la amb matisos.
Salutacions,
Pere Castellano.
Amic Ricard:
ResponEliminajo crec que per a poder viure en societat,ens deguem donar unes lleis el més justes possibles, que ens garantisquen eixa convivència. No és el mateix que ú pague amb pressó un assasinat, que deixar sense vivenda a una persona que no pot pagar. Possiblement la reflexió estaria en quin módel politic-social estem vivint que permet estes diferiencies tant bestials que permeten a algunes persones derrotxar tant mentres altres rebusquen en els contenidors del fem. TAMBÉ CREC JO QUE ÉS VIOLÉNCIA. De tota manera, continue creguent que és en el fons de cadascú on deu de nàixer la no-violéncia com a valor. Nosaltres no podrem cambiar la actitud violenta de algunes nacions, però podem millorar molt les relacions interpersonal amb la gent en la que convivim. M´agradaria que algu m´explicara i no pregunte en broma: com és posible que un bou capat (el manso)es capaç de conduir per on vol una recua de bous braus?... será la força dels no violents? és una pregunta que me fa pensar...
MANUEL