Living Belfast (I): Shankill Road

Comence ací el meu llibre de viatges dedicat a Irlanda en general i Belfast en particular. Per als que ho sabeu, i per als que no, passaré les meues properes cinc setmanes a Belfast i pense coneixer-la, i contar-la, al detall.

Belfast no és una ciutat bonica en el sentit general de la paraula, però ho és. A vore si m´enteneu. Per al turisme típic –d´arquitectura, de museus, de sol, de platja- seria una ciutat sosa. Ara, si t´endinses en ella, en la marca que ha deixat la seua història recent, en els Murals, en els pubs, en els cementeris (!), Belfast és una ciutat apasionant. Interesant com poques abans he visitat.

Belfast és una ciutat partida en dos, on mitja ciutat no es parla en l´altra mitja. On, fins i tot, hi ha un mur –sí, un mur, com el de Berlin- que separa els barris amb diferents ideología. D´una banda tenim la part britànica/protestant/lleialista, més rica i aburguesada .D´altra, separada per menys de 50 metres, la part irlandesa/catòlica/republicana més pobra i repartida en autèntics guetos.

Sense dubte, la part més atractiva de Belfast són els “Murals”. Estos nasqueren durant les vagues de fam de principis dels 80 (vos recomane el film “en el nombre del hijo”) on una desena de republicans, Bobby Sands al capdavant, moriren en vaga de fam reclamant una dignitat en el tracte rebut a les pressons. Estos “Murals” començaren a la part republicanen solidaritat amb els vaguistes però prompte s´estengueren a la part lleialista, sobretot al barri de Shankill Road, el més radical.

Esta vesprada m´he passejat per Shankill Road i he pres unes fotos per que mostren l´atmosfera del conflicte. Al costat de “Murals” de paramilitars apuntant amb el rifle juguen tranquilament uns xiquets a pilota. Com si res.



El text diu: "El catolicisme és més que una religió, és un poder polític, per tant crec que no hi haurà pau a Irlanda fins que l´Esglèsia Catòlica no haja rebentat".