El camí de Sant Jaume per Euskal Herria (1)

Quan les festes de Fortaleny, tan intenses enguany com les que més, encara corrien per les meues venes en forma de ressaca vaig agarrar el bus cap a Irún per a fer un tram del camí de Sant Jaume. Juntament amb Cris, la meua amiga, companya i novia, teniem intenció d´arribar fins Bilbao. 175 kilòmetres, un genoll dret amb tendencia a la tendinitis i un força de voluntat no gaire forta feien dubtosa la meua empresa. En canvi, una gran il.lusió i la por al rídicul de la síndrome “autobús” eren les que em donaven la força per arribar al cap. Amb este dubte iniciciava el meu repte personal que ara mamprenc a relatar-vos.
Etapa 1. Irun-Donostia (26 km)
Començàrem a caminar per Irun el 21 d´agost de 2009 a les set del matí. Irun és una ciutat molt lletja. A mi em recordava un poc Alzira, així que ja podeu imaginar-se com de lletja és. Finques altes i d´un gust dubtós, carrers on els viannants estan amenaçats constantment pels vehicles, absència d´una part on els cotxes no hi entren i on els xiquets puguen jugar o els majors llegir el diari. En definitiva, un lloc no apte per viure persones. Almenys respecte el que la ciutat estricta és. La sort, però, que tenen les ciutats basques és que estan condemnats a viure en un entorn magnífic. D´açò de seguida te n´adones ja que apenes has deixat el poble uns tres-cents metres entres en la plenitud de la muntanya: verdor, ombra, frescor, ramat. El camí es torna agradable i ja no ho deixarà de ser fins el final. Als 5 kilòmetres arribem a l´ermita de Guadalupe – d´autèntica toponímia basca!- i esta ens regala la primera gran vista del dia: la bahía de Txingudi. Per a mi la vista era sobretot la imatge d´una gran contradicció histórica, ja que en ella es podien vore, agafadets de la mà, els pobles d´Hendaia, Irun i Hondarribia. I dic contradicció perquè encara que els capricis polítics han separat estes ciutats en dos estats, francés i espanyol, estes sempre s´han sentit i han actuat com a ciutats veïnes, germanes, basques totes elles. Així ens ho explicava Garikoitz, el xicon amb qui fèrem amistat mentre esmorzàvem a Guadalupe.

El mateix Garikoitz va ser el que ens va dir que quan seguírem, que pujàrem el mont Jaizkíbel, que era 1 kilòmetre més curt. Més curt sí que ho era, però és que ens feia pujar un desnivell de 450 metres! Agusades que el vaig maleir. 450 metres! De pujada i després de baixada, que és la gran enemiga del meu tendó rotulià del genoll dret. Quan estava baixant el Jaizkibel, 3 hores després, només que pensava en la cara de Garikoitz… a quina mala hora! Mentre els altres peregrins caminaven per planures, jo i el meu tendó rotulià, ens estàvem pegant la gran pallissa. Sant Jaume vulga que no ens passe factura més endavant el caprici de Garikoitz!
Per estos camins arribàrem a Donibane Pasai, cap a la una i mitja del migdia i amb l´estòmac demanant-nos explicacions. Donibane Pasai era un poble petitet i amb molt d´encant, on va residir Víctor Hug una temporadeta. Només té un carrer que mira tot ell a la ria. Allí ens aturàrem a dinar i ho fèrem amb dos catalans de Terrassa, molt divertits ells, Joan i Cisco, i amb el que després es convertiría el protagosnista del camí: Desiderio, de València. Tot un persontge. Un horitzontal, com diríem a Fortaleny. Un horitzontal com en la vida n´havia vist mai i que deixa a la resta d´horitzontals a l´altura del betum. Un monument a la horitzontalitat. I un gran tipo també… Va ser un bon moment el dinar aquell.

En acabar ens quedaven només 7 km fins Donostia pel mont Ullia. Quasi dos hores entre acantilats i ones trencant contra les pedres. Al final però arribàrem. Donostia. La ciutat més xula que mai he visitat, amb el permís de Berlín. Que vos he de contar? La putada és que l´alberg estaba a l´altra part, tocant el peine de los vientos de Chillida. Després de 26 kilòmetres, quan ens pensàvem haver acabat, ens quedaba el càstic de travessar pel Kursaal de Rafael Moneo, la Concha o el palau de Miramar si voliem arribar al nostre sostre.

Etapa 2. Donostia – Zarautz (23 km)
Cris m´està dient que m´estic enrotllant massa i jo, com no vull fer-me pesat vaig a resumir. Així que tindrem una 1era etapa molt ben explicada i les altres menys. Jo que sóc el capo en este bloc, faig i desfaig, he decidit fer-li cas.
Bé, marxem cap a Zarautz. Esta etapa em va molar més encara que l´anterior. Són a vore 23 km tenint la mar sempre a menys de 200 metres i sense xalets cutres com els de Cullera. Tota l´etapa anàrem entre vaques i ovelles – açò ja fins Bilbao-. L´anècdota de l´etapa va ser quan paràrem a esmorzar al Orio Benta, al mig del terme, i estaven fent per la tv la marató de Berlin i justament estaven passant per l´edifici on curra M.A.!!! només feia 3 setmanes que allí estàvem…
A Zarautz em donà la impressió d´estar al Benidorm basc. Molt turístic tot, però no cal dir-ho: amb molt més gust. I em va molar molt adonar-me´n la vitalitat que té l´euskera ací. Tothom el parlava: xiquets, majors, cambrers. És el primer cop que a una ciutat d´Euskal Herria tinc la impressió que l´euskera té tanta vitalitat com el català a Cullera, per exemple. Em va agradar.
I ací va ser també on vaig tindre la gran trucada, la gran noticia, la gran alegria del viatge. Miquel, de Riola, ens va dir que estava en estado. Bé, ell no, Amparo, la seua muller. Ens vàrem alegrar moltíssim i no podia passar este dia sense anomenar-ho. Són dos bons amics i t´alegren d´estes coses, esclar que sí!
Continuarà.