la mort.

Tenia la mort com un esdeveniment poètic. Sonà extrany ja ho sé, però així ho tenia. He anat a molts soterraments de gent gran, iaios, tios, iaios d´amics etc, i així ho vivia. Tal volta perquè estos eren soterraments de gent que “li tocava”. I era un moment de pensar, camí del cementeri, amb el difunt. De realitzar una conversa inmaginària amb ell. I això m´omplia de pau. Era un moment dolç.

D´un temps cap ací, ja no pense igual. Exactament des de fa dos anys. El meu amic Uki, sense avisar, ens va fer la gran putada de morir-se. A hores d´ara encara el recorde cada dia. I un colp així et fa canviar la perspectiva. Ara veig la mort com una putada. I m´ha tornat pessimista quan hi pense. I la tem. Estos dies encara ho pense més: un altre xic que coneixia, i que tampoc no li tocava, s´ha mort també. I m´ha fet memòria de les meues pors.

Supose que tot açò serà una cosa instintiva, no?

les coses femenines

hi ha tantes coses xules que les hem fet femenines. Pensem-hi: la lluna, la sang, la llum, la taronja, l´olivera, la veu, la nit, la llista de Schindler, la Sagrada Família de Gaudí, la bola del món, la paella amb faves i carxofes, la TV3, la Capella de Ronchamp, la xocolata, la botella mig plena, l´albada, la poesia de Miguel Hernández, l´estaca, la flama, la Mediterrània, la mirada d´un vell.

Fixeu-s´hi, hi ha moltes xules i en femení. Però encara hi hauran més...

bodes i discussió familiar.

Hui hi ha hagut boda a Fortaleny. I s´ha acomplert el ritual de sempre: cotxes i embussos, corvates, vestits horrorosos de dones , monyos llepats i tantes altes coses. Res de nou a la vinya del Nostre Senyor. El cas és que quan ha passat per la porta de ma casa, ma mare i un cabàs de ties meues han anat a vore els vestits de la que es casava i tot això. I a mi, qué voleu que faça?, el dotoreig em posa de volta i mitja. I li ho he amollat: “per l´amor de Déu, mare, em fas sentir vergonya aliena”. I li ha sentat malament.

Després he rellegit l´article sobre bodes que amb tanta brillantor i acidesa va escriure Ricard Peret a este bloc. “Els nòvios tenen com a principal objectiu ser prínceps per un dia”, venia a dir. Per aconseguir-ho, necessiten dels vasalls que vagen a vore-los, a dotorejar-los. I eixa era, entre d´altres, la part femenina de la meua familia. És un clar exemple de simbiosi: uns estan afalagats de vore, i altres de ser vistos. Tots ixen guanyant.

Aleshores, per què enfadar-me amb ma mare?

Tornar a nàixer

Això és el que he fet hui, tornar a nàixer:
a les dotze del migdia estava en Ca Porra. Havia llogat a un xic perquè m´esporgara el pi que allí hi ha, que medirà 16 metres d´alçada. En un moment he fet una imprudencia, m´he posat baix del pi quan just llavors l´esporgador havia serrat una rama que pesava 80 kg i que estava a 8 metres de terra. La rama ha caigut, seca, a només 2 pams del meu cap, davant dels meus ulls. Ha badat el formigó, que té una costra de 10 centímetres. Imagineu-se que havera pogut fer amb l´òs que li pega la volta al meu cervell i, amb ell, a les meues estimades neurones. M´ha passat tota la meua vida per davant de mi, i m´ha paregut vore a Sant Pere, jugant amb les claus, un trocet més endavant, jugant al xamelo en companyia de morts il.lustres com Joan Monleon i Michael Jackson. L´esglai i el mal rotllo encara el porte damunt i necessitava descansar-ho amb vosaltres. Però gràcies no sé a qui, el blocdeltauró no s´ha quedat orfe i hui podré gaudir amb Enderrocks i la Gossa Sorda del concert que Escola Valenciana fa esta nit a Sueca.
A només dos pams del meu cap!

sóc un friqui?

La perspectiva que tenim de la realitat depén moltíssim del per què, com, qui o quan està aquesta sent analitzada. No descobrisc res, ho sé. Però és que este fet pot arribar a donar-nos situacions ben curioses. I que per què dic açò? Perquè m´ha fet molta gràcia un fet que hui m´ha ocorregut i que el fa divertit només per un canvi en la perspectiva, no pel fet en si mateix. Vos el conte. Esta matí he decidit fer pimentó en salmorra, que és una de les millors raons de l´estiu. És el segon estiu que en faig. La primera volta va ser el juny passat i el rot em va vindre no ho sé per qué. Una venada? Això va dir algú i podria ser. El cas és que hui n´he tornat a fer. Quan he anat a fer-me un café li ho he comentat a un amic riolenc i este m´ha dit: “ets mal friqui!”.

Generalment el friqui és la persona que fa coses extranyes, el que és aficionat a jocs molt peculiars en la xarxa, el que es disfressa de Jedi per anar a vore "la guerra de les galaxies" al cinema. Fins ara, d´acord. Però fer un menjar tan centenari i tan autòcton com pimentó en salmorra és de friquis? Doncs això sembla. El nostre món, nosaltres, ha canviat tant en uns anys que el que resultava familiar, quotidià, ens és ja alié, i quasi ni ens adonem. Almenys en una part del personal. No tothom.I si no, feu la prova amb els meus companys d´esmorzar, llauradors amb una mitjana de setenta anys, Juan "Busa" al capdavant. Aneu i pregunteu-los si fer la salmorra és de raros i de xafats. Aneu i ja em contereu com quedeu…

Ca Porra

Ho sé, però és que estic molt ocupat. Sé que he abandonat al meu amic el bloc durant cinc setmanes. Esperò però que em perdoneu i vos mostre les proves de la defensa en forma de fotos. Vull demostrar que no he estat ociós i que he aprofitat el temps.
Presente en societat Ca Porra. Esta caseta, ubicada en Sant Sofí, és el contenidor de les meues il.lusions actuals. I els meus esforços. Un vell somni, tindre una caseta a la muntanya, s´està acomplint. I vull compartir-ho amb vosaltres que també la gaudireu, si voleu. Demà diumenge ja tindrem aigua i podrem nadar.
I, com no!, agrair a tots els que m´han ajudat en este comboi, pintant, rascant, posant paviment, recolzant-me amb la il.lusió, fent-me visites, posant-li nom... A tots. Començant per Romualdo, i seguint per Cris, el meu germà Juanito, mon tio Juan, Angelita, Jaume, Steo, Manuel, Màrcia, Loren, rafa, Àlvar, el saxo d´Àlvar, Blai, Àlex, Carla (Ikea), Miquel, Amparo, Adrià, Virma, Camps, el Porri (de Riola), Kalea, ma mare, i a molts més...Gràcies!

Vicent, Estefi i la política

Vicent Roca és militant del Bloc. És de Carcaixent i company meu a les classes d´italià de l´Escola Oficial D´Idiomes d´Alzira i d´ahí la meua amistat. És un militant polític de base, d´esquerres, inteligent, treballador, dels que es creuen que es pot millorar la societat valenciana des de baix. Ix a pegar cartells quan venen eleccions i participa en molts dels moviments socials del seu poble, de la comarca i del País. Considera el Xúquer un valor a protegir i a Diego Gómez – d´Escola Valenciana- un personatge dinàmic. Pere Mayor, excapo del Bloc, és per a ell un referent polític. Defensa sempre que pot la dignitat d´usar valencià. Està content del pacte que ha fet el seu partit amb Iniciativa –escisió d´Esquerra Unida del P.V.- per concòrrer junts a les properes eleccions al País Valencià. Està convençut que amb la suma dels vots del Bloc i els d´Iniciativa, esta coalició entrarà sobrada a les Corts Valencianes. Està escaldat d´EUPV amb el pacte de “Compromís” de les darreres votades i diu que a Carcaixent els d´EUPV no menejaren ni un dit per promoure el pacte. També està convençut que EUPV –sense Iniciativa- es quedarà fora de les Corts. Segurament, en el fons, fins i tot, se n´alegra.

Estefania Candel, o Estefi com l´he rebatejada, és militant d´Esquerra Unida. És de Polinyà i la conec perquè és companya de feina a Algemesí. Regidora de l´Ajuntament del seu poble. També ella és militant polític de base, d´esquerres, inteligent, treballadora i té sempre present la lluita per una societat més justa. I creu en allò que fa. Forma part del portal d´internet anomenat AgoraPlural i organitza revistetes a nivel local divulgant valors morals lloables. Acció Cultural és, més o menys, un referent per a ella i Glòria Marcos –exsíndica de “Compromís”- un espill on reflexar-se. Té clar que el valencià és la seua llengua i el País Valencià el seu referent nacional. Parla amb un cert menyspreu del pacte Bloc-Iniciativa, amb la seguretat del que es pensa que el seu partit, EUPV, té el futur assegurat a les Corts i els altres estan condemnats al fracàs. Acusa a la gent del Bloc pels pactes d´estos amb els consevadors en alguns ajuntaments. Segurament s´alegrarà, i no ho dirà, si els del Bloc no entren a les Corts.

Vicent i Estefi representen molt gràficament el que està passant al valencianisme d´esquerres, ecologisme valencianista o com vulgau dir-ho. Este sector de gent, que representa a un 9% de la población valenciana està condemnat a ser invisible mentre els seus dirigents no decidisquen deixar velles rancúnies, assumir que representen a un mateix perfil de votant i que tenen una clientela curtíssima i que vagen juntets a les eleccions. Moltes voltes em dona la sensació que sóc l´únic a tot el País Valencià que veu açò. Tant Vicent com Estefi estan contents de pensar que van a tindre representació a la propera legislatura i serán decisius a un posible govern d´esquerres. I viuen meravellats en el seu somni. El que no veuen, o no volen vore, és que amb este panorama, els dos s´emportaran una poalada més freda que un iceberg el proper 3er diumenge de 2011, dia de les eleccions. I es quedaran amb dos pams de nassos. Amb un bipartidisme cada volta més aplastant, no té cap sentit el que està passant en esta part del món polític valencià, cada cop més atomitzat.

Parella d´amics, després no digau que no vos havia avisat.

Contrastos

Així podría qualificar el meu cap de setmana passat: de contrastos. I si no s´ho cregueu, judiqueu-ho vosaltres mateixos:

El divendres, Benjeta em va oferir anar a una vetlada de boxeig a Sedaví, poble de Jaume i de Manuel. Jo ja feia temps que li havia demanat que m´avisara quan anara a un d´estos esdeveniments del que ell es tan asidu. En tenia ganes per vore l´ambient, que me l´imaginava de les novel.les de Ferran Torrent i del cinema negre, molt tèrbol, per dir-ho d´alguna manera. EL cas és que no em decepcionà. M´ho passi d´allò més bé, sobretot, observant el personal. Estaven tots els components que m´esperava vore: el fum, els xiulets a la xica mig nua que anunciava el round, el deshinibisme del personal, les mirades desafiants de la gent, l´ambient uniformement mascle i masclista, l´home de 68 anys lleig i gros amb la xica de 1.90m exhuberant, la música tecno, els tongos, el circ muntant al voltant del boxeig. I el boxeig. També hi havia boxeig. En un percentatge del 15%, però hi era. Va ser divertit observar tot açò.

El dissabte, com dia, va ser el dia del contrast. Tenia, de ja fa temps, unes entrades per al Palau de la Música. Un concert per violí i el quartet per a corda i piano de Brahms. També ací es repetien tots els tòpics del lloc: vestits llargs, abrics de pells d´animals, corbates, les aparences i l´educació com a valors suprems, el marbre i la fusta, la dona que tens al costat que s´obri 7 caramels durant el concert amb el soroll del plastiquet inclòs, l´home que badalla. Massa “corsé” per al meu gust. I també hi era la música. Molt xula en alguns moments.
Això son els contrastos: Boxeig i Brahms amb menys de 24 hores de diferencia.

Discussió on line.

Són coses del dia a dia virtual, després que algun periòdic ranci d´Aragó proposara votar per què a la nova llei de llengües d´Aragó per a vore si al català de la Franja de Ponent li s´anomenava en dita llei "Català" o "habla aragones oriental", vaig enviar als meus contactes de l´e-mail perquè signaren. el meu amic Sergi es va quedar mosca i em contestà, i açò va crear una discussió on-line que ar avos adjunte:

La resposta de Sergi:
Hola Tibu, et diré el que pense....

Considere que la nostra llengua és el català i que el valencià és el dialecte que es parla a la nostra llengua. Per què ho pense? L'argument d'autoritat: D'igual manera que els metges saben de salut, els historiadors i els lingüistes saben de la llengua. Això ho tinc ben clar. No obstant, considere que una cosa és afirmar açò i altra cosa és construir un discurs únic mitjançant el qual el tema de la llengua es convertesca en un dret de primera generació. Em negue a considerar que aquest és un dels grans problemes que tenim al nostre territori. L'atur, la construcció, la contaminació, la deshumanització, la publicitat, les noves tecnologies...I si pensem amb els altres: la pobressa, la mortalitat infantil, la ablació del clítoris, la circumsició (que no es pot comparar amb l´ablació)...Amb açò us aconselle el llibre Un Buka por amor, escrit per Reyes Monforte, una amiga que vaig coneixer a la Ràdio....

Realment m'avorreixen les persones que construeixen discursos únics. La llengua, la llengua i la llengua. A veure, la llengua és important, és la veu d´un poble, la nostra llengua és el català, jo estic d´acord. No obstant, és un problemeta comparat amb tants que hi han a la nostra Comarca i al nostre Estat. A més, per altra banda, jo considere que els nacionalismes extrems estan equivocats, jo sóc de Riola, em senc valencià, parle valencià (matitze valencià i català: massa llarg, no?), però també em senc espanyol. Per què? Doncs perquè he nascut a Espanya i tinc moltes característiques d´Espanyol: l´horari, el llenguatge, el menjar i sobretot, el més important: la siesta....Estic a favor de compatibilitzar vàries postures, d´enriquir-me culturalment i de no estar tancat a nous terrenys difícils d´explorar. L'altre dia vaig veure un documental en el que distintes religions intenten complementar-se i ho aconsegueixen: ahí està la riquessa, en la diversitat...

Després també hi ha una cosa molt interessant. Continue amb l´argument d'autoritat. Sócrates ja ens exposà el mite de la caverna i ens digué: No sigam cavernícoles i pensem per nosaltres mateixos. No em referesc a tú, sinó més bé a una part gran de la humanitat: No sigau cabres, sembleu cromos repetits pensant tots el mateix....


Bueno, una abraçada i gràcies per invitar-.me a la reflexió. Eres un crack amic...

I la meua resposta va ser la següent:

Hola Xotòvic,
pot ser que estiga d´acord en algunes coses que exposes però estic absolutament en desacord amb l´espirit de la teua reflexió. M´explique.

Per exemple estic d´acord que la llengua és una cosa secundària dins de les coses importants de la vida. Faltaria més! El que és veritablement important, almenys a la meua, és tindre salut, l´atur, i també (i sobretot) l´estima dels meus pares, El sentir-me valorat per la gent que estime, Cris, els meus amics i amigues, com tu, la meua neboda Carme… Això sí que és important. Però escolta, això jo mai ho he posat en dubte. Ara, com a humà, sé caminar i menjar xicle al mateix temps. Sé compaginar les coses importants amb compromisos cívics (menys importants) que tinc com a persona, com són el no funcionament de l´educació pública, la manca de llibres a la biblioteca de Fortaleny o l´arquitectura “basura” que es fa ara a la Ribera. Fins i tot, i sense ser Superman, sóc capaç de tenir en compte tot allò que he dit i de tindre un compromís cívic amb la defensa de la meua llengua. I encara em sobra temps per jugar a futbet, assaborir bones cervesses, anar a caminar pel terme, anar d´esmorzar els diumenges amb Miquel, llegir novel.les de Ferran Torrent i de masturbar-me. Res més lluny del discurs únic. I si jo ho puc fer, per què no els meus governants? En contra del que tu dius, es pot fer una política social justa i una política cultural coherent. No em conteu hisorietes.

Respecte als nacionalismes extrems eixos que tu anomenes, i que et sent espanyo i tot aixòl. Estic d´acord, la vida d´una persona estaria molt buida si sols pensara en això. Val, d´acord, però no mesclem les coses. I et contestaré amb altre argument d´autoritat, com diu diu Josep Ramoneda, el meu pensador de capçalera i una persona gens sospitosa de nacionalista: “Els nacionalismes poden ser constructius o destructius. Mirant-ho així, el principal problema de l´estat español és que té un dels el nacionalismes més destructius que hi ha a Europa. El que, cridant fort o en silenci, més ha empobrit la cultura europea. I que ara està tant o més destructiu que mai. Però no s´equivoqueu, eixe nacionalisme no és altre que el nacionalisme espanyol”. Quanta raó que té!

El camí de Sant Jaume per Euskal Herria (1)

Quan les festes de Fortaleny, tan intenses enguany com les que més, encara corrien per les meues venes en forma de ressaca vaig agarrar el bus cap a Irún per a fer un tram del camí de Sant Jaume. Juntament amb Cris, la meua amiga, companya i novia, teniem intenció d´arribar fins Bilbao. 175 kilòmetres, un genoll dret amb tendencia a la tendinitis i un força de voluntat no gaire forta feien dubtosa la meua empresa. En canvi, una gran il.lusió i la por al rídicul de la síndrome “autobús” eren les que em donaven la força per arribar al cap. Amb este dubte iniciciava el meu repte personal que ara mamprenc a relatar-vos.
Etapa 1. Irun-Donostia (26 km)
Començàrem a caminar per Irun el 21 d´agost de 2009 a les set del matí. Irun és una ciutat molt lletja. A mi em recordava un poc Alzira, així que ja podeu imaginar-se com de lletja és. Finques altes i d´un gust dubtós, carrers on els viannants estan amenaçats constantment pels vehicles, absència d´una part on els cotxes no hi entren i on els xiquets puguen jugar o els majors llegir el diari. En definitiva, un lloc no apte per viure persones. Almenys respecte el que la ciutat estricta és. La sort, però, que tenen les ciutats basques és que estan condemnats a viure en un entorn magnífic. D´açò de seguida te n´adones ja que apenes has deixat el poble uns tres-cents metres entres en la plenitud de la muntanya: verdor, ombra, frescor, ramat. El camí es torna agradable i ja no ho deixarà de ser fins el final. Als 5 kilòmetres arribem a l´ermita de Guadalupe – d´autèntica toponímia basca!- i esta ens regala la primera gran vista del dia: la bahía de Txingudi. Per a mi la vista era sobretot la imatge d´una gran contradicció histórica, ja que en ella es podien vore, agafadets de la mà, els pobles d´Hendaia, Irun i Hondarribia. I dic contradicció perquè encara que els capricis polítics han separat estes ciutats en dos estats, francés i espanyol, estes sempre s´han sentit i han actuat com a ciutats veïnes, germanes, basques totes elles. Així ens ho explicava Garikoitz, el xicon amb qui fèrem amistat mentre esmorzàvem a Guadalupe.

El mateix Garikoitz va ser el que ens va dir que quan seguírem, que pujàrem el mont Jaizkíbel, que era 1 kilòmetre més curt. Més curt sí que ho era, però és que ens feia pujar un desnivell de 450 metres! Agusades que el vaig maleir. 450 metres! De pujada i després de baixada, que és la gran enemiga del meu tendó rotulià del genoll dret. Quan estava baixant el Jaizkibel, 3 hores després, només que pensava en la cara de Garikoitz… a quina mala hora! Mentre els altres peregrins caminaven per planures, jo i el meu tendó rotulià, ens estàvem pegant la gran pallissa. Sant Jaume vulga que no ens passe factura més endavant el caprici de Garikoitz!
Per estos camins arribàrem a Donibane Pasai, cap a la una i mitja del migdia i amb l´estòmac demanant-nos explicacions. Donibane Pasai era un poble petitet i amb molt d´encant, on va residir Víctor Hug una temporadeta. Només té un carrer que mira tot ell a la ria. Allí ens aturàrem a dinar i ho fèrem amb dos catalans de Terrassa, molt divertits ells, Joan i Cisco, i amb el que després es convertiría el protagosnista del camí: Desiderio, de València. Tot un persontge. Un horitzontal, com diríem a Fortaleny. Un horitzontal com en la vida n´havia vist mai i que deixa a la resta d´horitzontals a l´altura del betum. Un monument a la horitzontalitat. I un gran tipo també… Va ser un bon moment el dinar aquell.

En acabar ens quedaven només 7 km fins Donostia pel mont Ullia. Quasi dos hores entre acantilats i ones trencant contra les pedres. Al final però arribàrem. Donostia. La ciutat més xula que mai he visitat, amb el permís de Berlín. Que vos he de contar? La putada és que l´alberg estaba a l´altra part, tocant el peine de los vientos de Chillida. Després de 26 kilòmetres, quan ens pensàvem haver acabat, ens quedaba el càstic de travessar pel Kursaal de Rafael Moneo, la Concha o el palau de Miramar si voliem arribar al nostre sostre.

Etapa 2. Donostia – Zarautz (23 km)
Cris m´està dient que m´estic enrotllant massa i jo, com no vull fer-me pesat vaig a resumir. Així que tindrem una 1era etapa molt ben explicada i les altres menys. Jo que sóc el capo en este bloc, faig i desfaig, he decidit fer-li cas.
Bé, marxem cap a Zarautz. Esta etapa em va molar més encara que l´anterior. Són a vore 23 km tenint la mar sempre a menys de 200 metres i sense xalets cutres com els de Cullera. Tota l´etapa anàrem entre vaques i ovelles – açò ja fins Bilbao-. L´anècdota de l´etapa va ser quan paràrem a esmorzar al Orio Benta, al mig del terme, i estaven fent per la tv la marató de Berlin i justament estaven passant per l´edifici on curra M.A.!!! només feia 3 setmanes que allí estàvem…
A Zarautz em donà la impressió d´estar al Benidorm basc. Molt turístic tot, però no cal dir-ho: amb molt més gust. I em va molar molt adonar-me´n la vitalitat que té l´euskera ací. Tothom el parlava: xiquets, majors, cambrers. És el primer cop que a una ciutat d´Euskal Herria tinc la impressió que l´euskera té tanta vitalitat com el català a Cullera, per exemple. Em va agradar.
I ací va ser també on vaig tindre la gran trucada, la gran noticia, la gran alegria del viatge. Miquel, de Riola, ens va dir que estava en estado. Bé, ell no, Amparo, la seua muller. Ens vàrem alegrar moltíssim i no podia passar este dia sense anomenar-ho. Són dos bons amics i t´alegren d´estes coses, esclar que sí!
Continuarà.

5ª jornada gastronòmica de l´Alumini: albergínies farcides

Diuen que la felicitat està feta de la suma de xicotets moments, molts cops dins de moment quotidians. Doncs ahir n´aconseguirem un. Dins de la 5ª jornada astronòmica que organitza la colla de l´Alumini de Fortaleny, poguerem trobar una estona d´esbarjo i de satisfacció personal fent la recepta de Albergínies Farcides, que ens va recomanar el nostre mestre El Cocinero Fiel (la podeu vore en els blocs d´amics d´este bloc). Va ser tan agradable menjar-se-la com fer-la. Si no s´ho cregueu, vos deixe estes fotos.

Fortaleny i els seus voltants

MariAmparo, M.A. per als amics, ha escrit al seu bloc http://alli-donde-habita-el-olvido.blogspot.com/2009_03_01_archive.html unes paraules precioses amb el títol de “València y sus alrededores”. Parla, amb un to nostàlgic, del seu món quan era petita i que es resumia sols a un parc i quatre carrers d´un barri lleig de València. M´han encantat perquè m´he sentit totalment identificat, i aprofite ací per fer la meua versió del que ha escrit ella al seu bloc.
Pense molt quan era xicotet, quan Fortaleny per a mi era una món més gran que el que em pot representar ara París. Allí ho tenia tot, fins i tot tenia moltes coses que encara no coneixia, però sabia que hi estaven per descobrir-les: nous camins pels tarongers, pel riu, per les zones que estaven urbanitzant-se. Hi havia que ho anomenava "passar aventures" que no era altra cosa que anar perdre´ns pel terme a vore que descobriem de nou i a vore a quin llaurador molestàvem. Era apassionant. I no sols pel terme, també la vida de carrer era intensa. Els moments de jugar al carreró amb més de trenta xiquets des de les cinc que eixiem d´escola fins l´hora del telediari no els he superats mai més en intensitat. I feia de segona escola, tan o més edificant que l´oficial. Allí vaig aprendre a anar en bicicleta, a defendre´m quan algú m´amenaçava o a saber que insultar a algú podia rebre el càstic d´una bofetada. Fins i tot allí, al carrer, vaig començar a saber que era el sexe, em vaig ensenyar a masturbar-me, o millor dit ”ens ensenyarem” ja que llavors este era un verb amb connotacions col.lectives.
La vida que he portat després sempre ha estat un lluita per emular el grau d´aquella època. En canvi ara, de major, algunes voltes m´he sentit desposeït de la meua pròpia terra àdhuc dels meus records. M´he sentit no integrat en llocs, ambients i persones que abans eren innegociablement meues. Els he sentit llunyans -els llocs, els ambients, les persones- sense demanar-me permís per allunyar-se. Per això em vaig comprometre amb mi mateix que em duguera on em duguera la vida sempre intentaré lluitar per no ser extrany al meu lloquet i als meus records. Estos són un dels meus grans patrimonis als que no pense renunciar i procuraré no sentir-me mai desposeït d´ells. Per dir-ho d´una manera més: mai vull ser un extranger al meu poble, ja que este guarda, com una vedriola viva, mitja vida meua.

Paraules de comiat

Paraules de comiat als companys de l´empresa Giner&Bono arquitectes:
Companyes i companys,
ací em teniu, l´ultima víctima d´esta maleïda crisi ha arribat. Sempre he estat realista i he sabut que estava davant del perill de que m´agafara el monstre. Al final, m´ha agafat. Una llàstima. Demà será l´últim dia de treballar entre estes quatre parets. D´ara endavant li demanaré al destí que al monstre li se passe la fam i que no vos menge a vosaltres. No és que ho veja gens clar, però cal ser optimista. També en estos casos. Al final de la correguda, i com els deia als companys que han acabat de vindre ací a treballar abans que jo, la vida no s´acaba en la portó de fusta de l´entrada del despatx. Al darrere també hi corre el vent. O no?
A partir de despús-demà, deixarem de ser companys i començarem serem altra cosa. Alguns es convertireu en excompanys ja que l´amistat que he fet no ha estat tan forta, segurament per la llunyania que em suposa les Alzires (com deia ma iaia). Altres, en canvi, es tornareu amics. En realitat ja ho èrem, sols que a partir d´ara será l´única condició. El que és segur es que cap es convertirá en enemic. Si he ofés alguna volta a algú, des d´aci li demane perdó. I és una alegría el saber que em podré creuar amb qualsevol de vosaltres amb la serenitat de la consciencia tranquilitat. I açò no m´ho llevarà ningú.
Si algú vol saber alguna cosa de mi en el futur, ho té fácil. Ací teniu l´adreça electrónica. O si voleu vore´m, acosteu-se al meu poble. Fins que em muiga restaré a Fortaleny. Aneu allí, pregunteu per mi i vos diran on esta ma casa, que és la vostra. Estareu sempre convidats.
Per acabar, crec que m´hauré d´acomiadar. I açò sí que és una cosa que no m´agrada. En estos casos és millor que altres ho facen per mi. Per això he pensat amb el poeta de Verges, el meu ídol de capçalera, que siga ell qui parle per mi per endolçir estes paraules que vos he escrit, fent meus els seus versos:

Si em dius adéu
Vull que el dia sigui net i clar
Que cap ocell
Trenqui l'harmonia del seu cant
Que tinguis sort
I que trobis el que t'ha mancat en mi

I així pren, i així pren
Tot el fruit que et pugui donar
El camí que poc a poc escrius
Per demà
Que demà, que demà
Mancarà el fruit de cada pas
Per això malgrat la boira cal caminar

Benvinguts al bloc del tauró

Benvinguts, amics i amigues. Ací naix el Bloc del Tauró.
Ja feia temps que venia pensant el tindre un lloc on poder escriure i al final m´he fet a la idea. En realitat no vull que açò siga un diari on conte el meu dia a dia. Açò no té massa interés. La idea no és escriure sobre mi, sinó que el que vull és parlar sobre temes que crega interesants i que un altre ho puga llegir amb cert interés. Estos temes són inacabables: Societat i política a Fortaleny, a Riola o al País Valencià, de banda de música, de El Faristol, de gent, d´arquitectura i construcció...
D´uns anys cap ací gaudisc escrivint en diferents llocs, com als llibrets de festes, e-mails, donant opinions en fòrums per la xarxa, o a El Faristol. I així que ara intentaré fer-ho en un lloc on no tinc que donar explicacions a ningú, que no es perda pel temps, ni que tinga que fer massa faena per editar-me i que la gent que vulga, que no en seran molts, poden llegir-me i contestar-me.
Ja anem parlant.