Nadals per ateus 2.0

(per Ricard)
Ja estem en Nadal, i com sol ser habitual, alguns ateus i agnòstics sentim un no-se-què, un sentiment d’incoherència, una sensació d’incòmoda conveniència amb les tradicions cristianes, tal i com ens passa en altres festius religiosos. És un dels preus a pagar per ser no-creients i viure en una societat amb fortes arrels cristianes. Els catòlics més ortodoxos també tenen la seues incoherències i, al contrari que nosaltres, cauen tots el dies i damunt no se n’adonen o no volen fer-ho.
Però quina seria l’actuació correcta per un ateu/agnòstic en aquestes dates? Seguir treballant (qui tinga treball), anant a classe (qui estudie) o resumint, no celebrar res i seguint fent vida normal? Com que ser ateu no vol dir ser tonto, haurem de buscar altra solució per a mantindre intacta la nostra integritat moral. A més, les vacances són un dret laboral aconseguit a costa de moltes lluites i sacrificis i no anem a fer un pas enrere.

Al Nadal es celebra el naixement de Jesucrist. Obviament, per a un no-creient, aquest home no deixa de ser simplement una figura històrica molt important; un dels personatges més influïents de la història. Però aquest xaval, fill d’un colom toscat i una verge per a alguns, nacionalista, d’esquerres (quina ironia!), no está tan clar que nasquera el 25 de desembre. Per a alguns historiadors la data correcta seria en abril/maig. La data actual es fixà a l’any 354 dC pel papa Liberi. Una de les raons va ser simplement per a carregar-se les celebracions romanes de Saturn que es feien en eixes dates. L’Èsglesia, model d’integració cultural, ha fet açò tota la vida, sobreescriure antigues festivitats paganes amb les seues pròpies.
En quasi totes les cultures del món es celebren els solsticis i els equinoccis. En concret, a finals de desembre és el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, es celebra que els dies començaran a allargar-se (a l’hemisferi nord). La por a tot el que és diferent que sempre ha caracteritzat als alts mandataris cristians ha provocat la substitució de tots aquests ritus: Nadal al solstici d’hivern, Sant Josep a l’equinocci de primavera (algú negaria l’orige pagà de les Falles?) i Sant Joan al solstici d’estiu (més foc pagà). L’equinocci de tardor té menys simbolisme i es celebra menys.
Per tant, a tots els catòlics que ens acusen de falsos en Nadal, seria bo recordar-los que tenen una festa de “tallar i pegar”, la data no té raó històrica, sinó estratègica. Per suposat que tenen el dret de muntar betlems i llumenetes el dia que vullguen, però no tenen l’exclusivitat en aquestes dates. Nosaltres no anem a renunciar a les vacances ni a ninguna festivitat perquè celebrem el solstici d’hivern, que és 100% SEGUR en aquestes dates, un ritu coherent que ja estava abans i que no implica ninguna creença sobrenatural ni mística.

Feliç solstici d’hivern a tots !!!

Sobre Internet, les taronges, CDs i l´assut.

(per Ricard)

L’altre dia estava fent-li una encomanda de meravelloses navelines a Juanito, i em fiquí a pensar en com Internet està canviant el model clàssic de negoci. Abans un comprador li comprava la taronja al llaurador i li la venia a un magatzem, el magatzem a un distribuïdor, aquest a un altre, i així seguia fins que algun majorista ho venia a la tenda i la tenda al client. La pobra taronja passava per mil mans i cadascú s’emportava la comissió pertinent. Del preu final, una ínfima part anava a parar a la butxaca del llaurador i així els va. Ara Juanito (que també és llaurador) ven directament al client, via Internet i una empresa de transport, amb el resultat de que guanya un major percentatge de la venda, i el client té un producte de millor qualitat i a millor preu.

L’exemple de “Naranjas de Fortaleny” és extensible a moltíssims sectors; podem fer mil compres per Internet directament a la empresa o particular que manufactura o posseeix el producte. Ja no necessitem les immobiliàries per a comprar, vendre o llogar un pis, utilitzem webs d’anuncis. Ni ens calen periòdics de venda de segona mà, ja tenim eBay. Tampoc necessitem una agència de viatges per a programar un viatge, comprar bitllets de transport o buscar hotel. I podríem seguir amb mil exemples. Bé, em deixe per al final el més polèmic: no cal que ninguna empresa ens venga CDs de música o DVDs de pel•lícules, ni necessitem videoclubs o cinemes, perquè ja ho obtenim tot d’Internet. I d’ací poc no farà falta ni editorials per a publicar un llibre; l’autor ho escriurà amb el seu ordinador, ho publicarà a la xarxa de xarxes i nosaltres ho descarregarem i ho llegirem amb un e-book.

D’alguna manera, Internet està eliminant l’intermediari; eixa figura que s’aprofitava de la dificultat de que el productor i el comprador final establiren una comunicació, i que encaria el producte. I mira que m’alegre en alguns casos, perquè hi havia autèntics paràsits, com per exemple, la indústria discogràfica. Estos dàtils portaven dècades enriquint-se, sense baixar els preus encara que els costs de producció es reduïen, amb uns marges de benefici brutals per a ells i escassos per a l’artista. Internet ha alliberat a la música (i al cinema) de la tirania del suport físic i ha ficat a estos poca-vergonya al lloc que els toca. I ara apel•len a l’ètica del consumidor per a salvar-se de la bancarrota, quan ells no n’han mostrat en la vida. A fer la mà.

Més d’un pensarà que tot açò de la supressió de l’intermediari és mala cosa, són llocs de treball que es perden. Bé, totes les revolucions tecnològiques han portat això, destrueixen llocs de treball però també en creen d’altres. Quan feren el pont de Sueca, el tio que passava gent amb barca a l’Assut va perdre la faena. Algú creu que fer el pont va ser mala idea? Amb una forma de pensar tan conservadora, encara estaríem en les cavernes matant mamuts a pedrades.

Així que... guerra a l’intermediari!!!

Nadal per a ateus

(per Ricard)
Ja estem en Nadal, i com sol ser habitual, alguns ateus i agnòstics sentim un no-se-què, un sentiment d’incoherència, una sensació d’incòmoda conveniència amb les tradicions cristianes, tal i com ens passa en altres festius religiosos. És un dels preus a pagar per ser no-creients i viure en una societat amb fortes arrels cristianes. Els catòlics més ortodoxos també tenen la seues incoherències i, al contrari que nosaltres, cauen tots el dies i damunt no se n’adonen o no volen fer-ho.
Però quina seria l’actuació correcta per un ateu/agnòstic en aquestes dates? Seguir treballant (qui tinga treball), anant a classe (qui estudie) o resumint, no celebrar res i seguint fent vida normal? Com que ser ateu no vol dir ser tonto, haurem de buscar altra solució per a mantindre intacta la nostra integritat moral. A més, les vacances són un dret laboral aconseguit a costa de moltes lluites i sacrificis i no anem a fer un pas enrere.

Al Nadal es celebra el naixement de Jesucrist. Obviament, per a un no-creient, aquest home no deixa de ser simplement una figura històrica molt important; un dels personatges més influïents de la història. Però aquest xaval, fill d’un colom toscat i una verge per a alguns, nacionalista, d’esquerres (quina ironia!), no está tan clar que nasquera el 25 de desembre. Per a alguns historiadors la data correcta seria en abril/maig. La data actual es fixà a l’any 354 dC pel papa Liberi. Una de les raons va ser simplement per a carregar-se les celebracions romanes de Saturn que es feien en eixes dates. L’Èsglesia, model d’integració cultural, ha fet açò tota la vida, sobreescriure antigues festivitats paganes amb les seues pròpies.
En quasi totes les cultures del món es celebren els solsticis i els equinoccis. En concret, a finals de desembre és el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, es celebra que els dies començaran a allargar-se (a l’hemisferi nord). La por a tot el que és diferent que sempre ha caracteritzat als alts mandataris cristians ha provocat la substitució de tots aquests ritus: Nadal al solstici d’hivern, Sant Josep a l’equinocci de primavera (algú negaria l’orige pagà de les Falles?) i Sant Joan al solstici d’estiu (més foc pagà). L’equinocci de tardor té menys simbolisme i es celebra menys.
Per tant, a tots els catòlics que ens acusen de falsos en Nadal, seria bo recordar-los que tenen una festa de “tallar i pegar”, la data no té raó històrica, sinó estratègica. Per suposat que tenen el dret de muntar betlems i llumenetes el dia que vullguen, però no tenen l’exclusivitat en aquestes dates. Nosaltres no anem a renunciar a les vacances ni a ninguna festivitat perquè celebrem el solstici d’hivern, que és 100% SEGUR en aquestes dates, un ritu coherent que ja estava abans i que no implica ninguna creença sobrenatural ni mística.

Feliç solstici d’hivern a tots !!!

Malalts.

(per: Ricard.)



“Hipocondria: Trastorn mental caracteritzat per l'ansietat respecte a la salut pròpia i per la tendència a exagerar els sofriments reals o imaginaris”. La veritat és que no sé quins són tots els factors que provoquen aquest comportament, però crec que durant el meu temps de convalescència n’he descobert un important: El poder que té un malalt sobre la gent.

Quan ú està malalt, el seu rol a la societat canvia completament. Passa de ser un individu més a ser el centre d’atenció de la gent que l’envolta. El seu benestar passa a ser prioritari i les seues ordres són ateses d’immediat sense rèplica. Es converteix en un xantatgista passiu ambulant: “Serveix-me o tindràs remordiments i la societat te mirarà mal”. Creieu-me si vos dic que pot ser addictiu. Jo vaig passar, sense adonar-me´n, de demanar les coses per favor a metrallar imperatius en qüestió de dies, i encara gràcies que em vaig adonar i vaig ficar el fre.

El poder d’un malalt depén de moltes coses. El radi d’acció vé determinat per la visibilitat de la malaltia. Una persona amb hemorroides sols tindrà poder amb les persones més arrimades i que saben del problema. En canvi, si va amb cadira de rodes ho sabrà tot el món. També influeix el “caché” o la noblesa de la mateixa. Hi ha malalties que provoquen repulsió, com pot ser algun problema de pell, i altres estan ben vistes, com per exemple un afectat del cor.

Al meu cas, una persona jove amb muletes, jo era el “Ferrari” del malalts. Em veia capaç de commoure fins i tot a un skin-head amb ressaca. A part de les perfectes atencions per part de la gent coneguda, els desconeguts al metro em deixaven seure, m’obrien les portes on anava, al supermercat em colaven, els cotxes paraven d’immediat als passos de zebra, al gimnàs m’acompanyaven fins la piscina, tot un luxe. Vaig tindre la temptació de quedar-me amb les muletes per a sempre. Però el problema és que la línea que separa un malalt d’un faquir (un tio que s’ha tragat una forqueta i no pot doblar l’esquena) és molt fina, i llavors se t’acaben els privilegis amb la gent que te coneix i caus a un status social baixíssim.

Per tot açò, no m’estranya que hi haja gent que utilitze la seua malaltia com a mitjà de manipulació d’altres persones, inclús que simule estar malalt per aconseguir els seus objectius, o que, com diu l’il•lustre infermer Rafael, hi haja addictes al quiròfan. Inclús els mitjans de comunicació i els polítics utilitzen als malalts com a reclam. Caldria objectivar les necessitats reals d’un malalt per a evitar que ens manipulen.

Bodes

El blocdeltauró, mitjà de comunicació obert i compromés com el que més, ha decidit obrir una nova possibilitat. A partir d´ara, i seguint l´exemple del New York Times, cedirà la seua imatge i infraestructura digital a tot aquell que vulga publicar les seues opinions, fotos, assajos... que puguen ser d´interés.
Començant esta nova aventura, s´adjunta un àcid assaig que Ricardet ha fet sobre les Bodes. No deixeu de llegir-lo que és molt divertit i ple de coherència. Ahí va...

BODES

A les bodes podem vore la més còmica manifestació del complex de pobres que hi ha als pobles.
Els rics són els nostres rivals. Ens alegrem quan algun empresari entra en fallida, mirem els programes de televisió i les revistes on els fiquen a caldo i no ens donen gens de llàstima quan cauen en desgràcia. M’agrada molt la frase que m’envià el Tibu, que deia un company seu de faena:“Como somos los auténticos, verdaderos e implacables enemigos del burgués, nos divierte su descomposición.”
Però si ens fixem bé, no es tracta d’un sentiment d’odi, és enveja, pura enveja. Volem ser com ells, aspirem a ser rics algun dia, i quan podem els imitem. I les bodes són un gran dia per a simular que som rics i si tots ho fem, ningú farà el ridícul.
Només hi ha que vore el que fan el novis; són prínceps per un dia. Primer reparteixen targetons rococós (propose canviar el nom pel de “multes”). Els vestits que porten són caríssims, de tall aristocràtic (sobretot el de la nóvia), amb sobrecàrrega de joies i complements. Quasi tot açò no es gastarà mai més, una inversió malíssima des del punt de vista econòmic, un “derroche”. Perfecte. Després tota una església i una cerimònia per a ells, on els vindrà a arreplegar una limusina i els durà al gran convit, on la gent els rebrà amb aplaudiments. Un bany de masses, com els reis. El convit també té reminiscències cortesanes; un protocol molt rígid, la posició jeràrquica de les taules, la cort d’honor al costat del novis, la superpoblació de cambrers, l’acte de tallar el pastís amb una espasa i el ball inaugural. Un sainet anacrònic de qualsevol cort europea dels segles passats. I després, clar, viatget, quan més lluny millor queda.
I que dir dels convidats... La meua impressió és que van disfressats, veus a un tio per Fortaleny amb bermudes i a les dos hores està amb jaqueta i corbata passant calor. Les xiques amb això tenen més sort, els vestits són més frescs, però com pareix que s’ha de patir, porten tacons. La majoria no saben dur-ne i caminen com Chiquito (més tard, tacons + alcohol = bac segur). Però en fi, els rics visten així i “para presumir hay que sufrir”.
El comportament dels convidats és risible de principi a fi del convit. Simulen que s’ho passen bomba. Quan ixen les gambes aplaudeixen i giren les servilletes, cosa que no entenc, perquè hui un quilo de tomaques és més car que un de gambes. Segurament vindrà de que abans els marisc era car i només el rics en menjaven. De quan en quan, els anti-sistema trenquen el protocol i criden “que se besen, que se besen!!!”, sense saber que trencar el protocol és part del protocol.
I el convit: Quantitats brutals de menjar i beguda que sobra i es tira al fem, però clar, s’ha d’aparentar que sobren els diners. I sense cap remordiment.
El més còmic de tot és la paraula convit. Allí ningú convida, quan tu vas t’ho pagues tot tu. Una mentida col•lectiva consentida a l’altura de Matrix. Clar, com no som rics no podem convidar realment, però si tu t’ho pagues en la meua boda, jo m’ho pagaré en la teua, i tots pareixerem rics sense ser-ho. Estan forçant tant la paraula “convidar” que l’acabaran trencant.
Però el més graciós de tot açò és que els rics no fan això. Vaig tindre la sort, o la desgràcia, d’anar a una boda de standing mig-alt i la gent vestia molt més informal i no es treia tant de menjar, era el just però molt bo. Ironies de la vida.
I acabaré amb el típic paràgraf conciliador: Bé, qualsevol és lliure de fer el que vullga i casar-se de la manera que crega, però al menys, als que ho sofrim, deixeu-nos queixar-nos un poc sobre el tema, val?
Ricard Peret Vendrell.