Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fortaleny. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fortaleny. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 de març del 2011

colombaires

Es celebra al meu poble el campionat provincial de colombicultura. Una espècie de Champions dels coloms. El president de l´assossiació de Fortaleny m´ha fet l´encomanda de que escriguera la seua salutació que apareixeria al llibret commemoratiu. I m´ha pagat amb un esmorzar. És el primer cop que cobre d´escriptor. He intentat romantitzar el món dels coloms, cosa que em costa molt, però era un llogat i he intetat satisfer el meu client.

Vos deixe l´escrit:


Salutació del President


Si una afició es pot considerar centenària a Fortaleny, no és ni la pilota valenciana, ni el futbol, ni la pesca, ni menys el futbol o el tennis. La passió per tots estos jocs i esports han arribat al nostre poble relativament prompte o ja se n´han anat. Cap d´ells ens ha acompanyat durant la nostra història. Si haveren d´assignar una afició que ha acompanyat a la gent d´este racó del món des de la seua fundació com a poble eixa és la de la colombicultura. No volem ser pretensiosos, però és que als llibres està tot escrit. I a nosaltres ens ompli d´orgull. I els llibres ens conten que ja a l´edat mitjana hi havia ací una torre de vigilància que, després de perdre el seu ús primer, va passar a ser el colomer municipal. Estem parlant dels segles XIV o XV! Ja aleshores hi havia passió pels coloms.

I això arriba fins a estos dies, sense pauses. És més, la passió és ara més o tant viva com mai. Així que, quan els colombaires de totes les comarques valencianes que estos dies ens visitaran per al Campionat Provincial, han de saber que venen a una terra de colombaires centenaris. Segurament els que ens visiteu també sereu de pobles històricament colombaires, no ho dubtem, però heu d´entendre esta alegria nostra de tenir els origens de la nostra afició en la “Torre Forta Colomer, que donà nom a Fortaleny”, com diu la placa que voreu, els més curiosos, a mitjans del Carrer Major.

Amb estes paraules, volia donar-vos la més sincera benvinguda al Campionat Provincial de Coloms que enguany organitzem a Fortaleny. Des de l´organització local ens hem esforçat perquè, estos dies que ens visitareu, se sentiu com a casa. Com al vostre poble. Esperem que s´ho passeu d´allò més bé, que conegau cadascun dels nostres carrers, dels nostres termes, dels nostres terrats, les sèquies i els rius. I que s´emprteu un bon record de la gent d´ací. Ho esperem de veres. I estem segurs que així serà. I vos demanem que, juntament amb els coloms, ens ompliu el poble de vida i d´alegria i que siguen unes jornades recordades per molt de temps.

Així que moltes gràcies per vindre i Benvinguts!

Vos saluda president local,

diumenge, 8 d’agost del 2010

Les festes en 327 mots.

(publicat al llibret de festes d´agost de 2010)

Estiu. calor. piscina. estalvi. fer. barret. pimentó. salmorra. passejades. arreglar. món. conversar. política. banquets. mota. nit. fresqueta. Reca. Juani. article. escriure. Voro. Vendrell. repartida. llibret. festes. agost. Fortaleny. comboi. setmana. esportiva. frontó. volta. peu. Josele. córrer. Ruben. suor. gent. forasters. parxis. ambient. truc. futbet. campionat. colles. Jacobo. Hugo. penya. Porro. Kameni. camisa. blava. Maromo. Fumeta. autèntics. Sopetes. carreró. Conxin. Ramon. Paco. Xispa. Isabelin. Pepico. rises. Mari. meló. alger. xiquets. nebots. Carme. Josep. carcallades. Marta. Pau. Ana. banderes. escut. nou. piragües. Josep. Sapo. historietes.Vicent. Llauriner. mosquits. Antella. nadar. riu. reivindicar. Gavarda. capbussó. corrent. Xinxe. remugada. remar. aigua. clara. Xuquer. Viu. Benimuslem. Bomberet. plet. bufetades. llepó. Algemesí. cansament. Albalat. ponts. ferro. Polinyà. dinar. Anaís. arribar. assut. alegria. dia. bicicleta. orxata. concert. banda. Lluc. president. Gabriel. director. música. catorze. disfresses. xaranga. Cafrà. Roig. il.lusió. Fernando. saxo. Molla. Xeff. discomòbil. Seniades. Arturet. alcohol. festa. fumar. barra. quinze. Mare. Deu. cercavil.les. festeres. pas-dobles. Lucarelli. Pep. Fester. mascletà. picadeta. sol. avinguda. Pais. Valencià. cervessa. ombra. cassalla. fresca. dinar. futbet. Bruno. Sama. Gabriel. records. Xaraquero. Penya. processó. portar. pas. tuba. Voro. marxes. Boix. paperet. Ximo. faristol. Just. himnes. nacionalcatolicisme. anacronismes. Rafa. Alvar. sopar. carrer. casa. Kalea. Alumini. Lourdes. vitets. Marc. Jaume. enrollar. sor. Isabel. papes. Cris. Elena. humor. Benjamí. puro. Libe. riure. Ricardet. entrepans. destrellats. mojito. Bernat. Ausiàs. xerrar. Manuel. ironia. olives. diversió. Bula. Olga. Juanito. tramussos. ball. gintonic. ballar. orquestra. encalar-se. lligar. McAllister. primers. amors. pixar. hort. convidar. sexe. cantar. amics. garatge. Ele. Neus. bromejar. Julito. botellot. estalviar. gel. matinada. forn. panaeta. Mariano. Pilar. divagar. albada. dormir. setze. sant. Roc. cucanyes. cridar. menuts. jugar. sopar. repartir. llimonada. rebombori. cervessa. Xibeca. tradició. vi. alcalde. regidors. raonar. café. coca. carabassa. discomòbil. Màrcia. toreres. Olga. dèsset. disfresses. espongeta. Toneti. nit. rock. Enderrocks. disc. nom. oblit. dihuit. torrar. foc. graelles. embotit. fum. dèneu. despertada. Crist. Consol. festers. passacarrers. murta. olor. dolçaines. vestits. tabalets. bufar. mudats. Muixeranga. gegants. cabuts. disparada. fireta. Montecarlo. ressaca. mànega. llarga. tardor. Bones. Festes.

divendres, 9 de juliol del 2010

Nit de processó.

El dissabte passat visití al meu amic, fortalenyer en la diàspora i seguidor d´este bloc, Manuel Sospedra a sa casa de Sedaví. Va ser una estona molt profitosa, parlàrem de temes molt interessants. En realitat "parlava", ja que aní en qualitat d´alumne i ell va fer el paper del professor, on tant còmode se sent. I jo que volia deixar constància d´allò ací, aprofite i penge esta poesia sobre la processó del Crist del Consol que ell va escriure per al llibret de festes de fa uns anys. Quan la llegiu, dieu-me si trobeu la influència de Teodor Llorente. Jo si que la veig.

Nit de Processó

Que bonica és esta nit,
la nit del dinou d´agost
els carrers amb l´enramada
i els cobertors als balcons.

La lluna plena, d´argent,
brilla en el cel estrellat
per vore com ix del temple
el Consol, crucificat.

Ja voltegen les campanes
dels cors brolla una oració:
Tingueu-nos misericòrdia
Santíssim Crist del Consol.

Toca la banda de música
comença la processó
i va la Imatge de l´anda
als muscles dels portadors.

Arraval de Sant Antoni, Sant Roc,
Sant Josep, Pau i Major
pel carrer Josep Navarro
a plaça Constitució.

Acompasat per la música
va la imatge del Senyor...
Escoles, la Llibertat i torna al carrer Major
i per on passa la Imatge
s´ompli tot de llum i amor.

Els tabals i les dolçaines
comencen la Muixeranga
El Crist ha entrat en el temple
entre aplaudiments i traca

i s´omplin els ulls de llàgrimes
i les goles que s´esgarren
quan els fills de Fortaleny
els Gojos al Crist li canten.

Manuel Sospedra.

dimarts, 2 de març del 2010

Sant Antoni ´89 (III i IV)

Les processons, en temps passats, tenien més qualitat que les actuals. Eren més populars, la gent estava més relaxada i més participativa. Els rectors cantaven els Gojos acompanyats de Reggaetón i sonava el Heavy Metal a les celebracions. I les bandes de música tenien clar que el Crist -o Sant Antoni- no eren espanyols i, per tant, no es tocava la casposa, bèlica i imperialista "Marcha Real-Himno de España" a les eixides i entrades de l´anda al temple, sinó que eren L´Himne de la República i la Internacional els que acompanyàven als sants en record a la lluita proletària i obrera d´estos en favor de les classes més pobres. En definitiva, eren unes processons populars.

Vos deixe amb els vídeos de la processó de Sant Antoni de 1989 a Fortaleny:



divendres, 12 de febrer del 2010

Sant Antoni´89 (I i II)

(vos he d´adjuntat també la segona part de vídeo)

Per donar un aire més fresc al bloc, per carregar-lo d´humor, anem a tirar de nostàlgia. Vos adjunte un vídeo, molt valuós, del Sant Antoni del 1989 a Fortaleny. Una autèntica joia. Per donar-li un toc més viu, els serveis tècnics d´este bloc li han afegit música durant el muntatge. S´ha tingut cura de donar-li els sons que cada moment li requerix. S´han cuidat tots els detalls. Ja em direu que vos pareix.

Estigau atents, molt prompte vos oferirem altres vídeos d´interés. Gaudiu-los.



diumenge, 7 de febrer del 2010

El pont (I)

Hui he tingut l´agradable visita sorpresa d´Enric Lloret. Després del café de rigor al Casino de Riola hem decidit, en companyia de Cris, fer una visita a les obres del nou pont de Fortaleny. Teniem la intenció de vore´l sols de fora, però hem fet amistat amb Ahmed, el vigilant, immigrant saharaui més simpàtic que el món, i ens ha convidat a entrar per dins. Tot un luxe. He agarrat la càmera i he fet unes fotos que són tota una exclusiva que vos ofereix el BlocDelTauró, ja que no tots tenen amistat amb Ahmed i poden fer fotos per dins.
Ahmed ja ens ha dit que treballa els caps de setmana i que estem convidats a un té saharaui sempre que vulgam i a fer, de pas, el seguiment de les obres. Per tant des d´este bloc vos tindrem ben informats de l´evolució del pont.
Gràcies Ahmed!









diumenge, 24 de gener del 2010

Sobre Internet, les taronges, CDs i l´assut.


(per Ricard)

L’altre dia estava fent-li una encomanda de meravelloses navelines a Juanito, i em fiquí a pensar en com Internet està canviant el model clàssic de negoci. Abans un comprador li comprava la taronja al llaurador i li la venia a un magatzem, el magatzem a un distribuïdor, aquest a un altre, i així seguia fins que algun majorista ho venia a la tenda i la tenda al client. La pobra taronja passava per mil mans i cadascú s’emportava la comissió pertinent. Del preu final, una ínfima part anava a parar a la butxaca del llaurador i així els va. Ara Juanito (que també és llaurador) ven directament al client, via Internet i una empresa de transport, amb el resultat de que guanya un major percentatge de la venda, i el client té un producte de millor qualitat i a millor preu.

L’exemple de “Naranjas de Fortaleny” és extensible a moltíssims sectors; podem fer mil compres per Internet directament a la empresa o particular que manufactura o posseeix el producte. Ja no necessitem les immobiliàries per a comprar, vendre o llogar un pis, utilitzem webs d’anuncis. Ni ens calen periòdics de venda de segona mà, ja tenim eBay. Tampoc necessitem una agència de viatges per a programar un viatge, comprar bitllets de transport o buscar hotel. I podríem seguir amb mil exemples. Bé, em deixe per al final el més polèmic: no cal que ninguna empresa ens venga CDs de música o DVDs de pel•lícules, ni necessitem videoclubs o cinemes, perquè ja ho obtenim tot d’Internet. I d’ací poc no farà falta ni editorials per a publicar un llibre; l’autor ho escriurà amb el seu ordinador, ho publicarà a la xarxa de xarxes i nosaltres ho descarregarem i ho llegirem amb un e-book.

D’alguna manera, Internet està eliminant l’intermediari; eixa figura que s’aprofitava de la dificultat de que el productor i el comprador final establiren una comunicació, i que encaria el producte. I mira que m’alegre en alguns casos, perquè hi havia autèntics paràsits, com per exemple, la indústria discogràfica. Estos dàtils portaven dècades enriquint-se, sense baixar els preus encara que els costs de producció es reduïen, amb uns marges de benefici brutals per a ells i escassos per a l’artista. Internet ha alliberat a la música (i al cinema) de la tirania del suport físic i ha ficat a estos poca-vergonya al lloc que els toca. I ara apel•len a l’ètica del consumidor per a salvar-se de la bancarrota, quan ells no n’han mostrat en la vida. A fer la mà.

Més d’un pensarà que tot açò de la supressió de l’intermediari és mala cosa, són llocs de treball que es perden. Bé, totes les revolucions tecnològiques han portat això, destrueixen llocs de treball però també en creen d’altres. Quan feren el pont de Sueca, el tio que passava gent amb barca a l’Assut va perdre la faena. Algú creu que fer el pont va ser mala idea? Amb una forma de pensar tan conservadora, encara estaríem en les cavernes matant mamuts a pedrades.

Així que... guerra a l’intermediari!!!

dimecres, 20 de gener del 2010

Presidents


Cris comenta que els presidents -de falla, d´equips de futbol, de frontó, de bandes de música, de colombaires, d´associacions de pares- són gent que els agrada manar i com que no poden tenir un càrrec més alt –alcalde, diputat- es queden amb això, ser el cap d´una entitat menor. L´”eròtica del poder” que deia Felipe González. Bé, Hi hauran casos. El to tan pejoratiu que dona fruït al comentari de la meua companya naix d´una mala experiència seua, i de més gent, amb un dirigent d´una banda de Sueca, un moniato, que –com feia Cervantes amb Avellaneda, no mereix que l´anomene perquè no quede constància– va amargar al personal durant molt de temps només per la satisfacció de manar sobre altres.

Ara, en els casos més propers a mi, els més habituals, res més lluny de la veritat. Ser l´encarregat d´una associacioneta local és la cosa més allunyada de qualsevol eròtica. Més bé seria un sacrifici, un servei públic a canvi de poc. I no estic descobrint res. Una feina poc reconeguda on majoritàriament reculls paraules amargues dels qui mai s´han parat a pensar en la dificultat de mantenir contents al major nombre de gent, de mantener la vitalitat, és a dir, de fer política a canvi de res. Ells millor que ningú coneixen com de dur és prendre, o no prendre, decisions. On les critiques destructives són més i més intenses que les constructives. I tot amb l´únic sou de la satisfacció del servei públic.

I és que el passat dia de Sant Antoni vaig vore als tres presidents que la banda de música Fortaleny ha tingut, juntets, i vaig pensar de fer-los este homenatge. Tant Fernando com Juanjo abans, com Lluc ara -o el Xef a Riola- se´l mereixen. Ells saben quin és el preu del servei públic millor que ningú. Un preu molt alt i poc lluït, que jo des d´ací vull reconéixer.

Des d´ací, i per a ells, les meues gràcies més dolces.

divendres, 15 de gener del 2010

Enderrocks: El meu nom és l´oblit.


El temps està arribant, Enderrocks va a traure el seu nou disc: “El meu nom és l´oblit”. He estat seguint-los durant estos mesos de treball i vos he d´avançar que pinta molt bé. Crec que va a ser una sorpresa agradable. Pel que vaig escoltar a l´estudi de gravació, on vaig tindre el gust i el privilegi d´estar de la mà del Fumeta, es podria dir que amb les noves cançons estan aconseguint una maduresa musical que trobava a faltar a “fills del Xúquer”, l´anterior disc. Al nou treball trobareu una música molt currada, que ha tingut molta cura de cuidar tot i cadascun dels detalls, dels intros, de les segons veus, de la bateria, dels ritmes. Vos repetisc que se sorprendreu. I darrere de tot això es nota la mà de Voro35 que té molta música dins del seu cap.
El nou disc, no tingau dubte, estarà, per qualitat musical, en la primera línia del panorama musical en valencià per tots els Paisos Catalans. S´han editat discos amb molt d´èxit que no son millors que “El meu nom és l´oblit”, vos ho puc asegurar. Ara falta que es tinga sort o el que siga i que s´arribe a vendre tant com aquells. I ahí ja juguen altres factors.
El que no m´agrada, i això es molt personal, és el viratge del grup cap a músiques més metàl.liques, més dures. Fugint del rock més clàssic de “la puta realitat” s´endinsen en un món mes heavy. Acostumats a un interval que està entre Lluís Llach i “The Clash”, les noves cançons superen el grau de duresa que als meus oïts agrada, encara que no superen el d´intolerància. Els podré gaudir. La part positiva d´este canvi és que cobreixen un espectre que en la música en català està orfe. No hi ha grups heavy bons en la llengua de Joan Monleon. Almenys al País Valencià.
Per últim el BlocDelTauró vos mostra en exlusiva la nova portada del disc. Esta exlusiva la faig jugant-me la pell, perquè tant el Fumeta com Voro35 me la mostraren en secret i baix la promesa de no ensenyar-la a ningú. Però en este mitjà de comunicación, com a profesional que és, prima la informació per damunt de qualsevol altra cosa.

dimecres, 4 de novembre del 2009

Dimiteix el president dels conservadors de Fortaleny


Hui el meu company de xarxa, el meu ciberamic Juancarlos Vendrell abandona la primera línia política local. Dimiteix com a President del Partit Popular de Fortaleny. Jo que ara el salude des d´ací, reconec que he ajudat a que arribe a esta decisió. Com? no votant-lo. Car no dubteu que si algun cop havera eixit elegit per la part guanyadora, si ara tinguera el poder, no tindria les mateixes ganes d´anar-se´n. I és que com va dir, carregat d´ironia, el democristià italià, Giulio Andreotti, "el poder desgasta, sí, sobretot als que no el tenen". Quanta raó continua tenint!


Des del BlocDelTauró et desitgem molta sort, Juancarlos i adjuntem la teua carta de dimissió.


PS: alguna volta he afirmat que eixa era de sir Winston Churchil. N´estava convençut. Però he conegut a ú que és molt més sabut que jo i que tú i que li diuen Vicent Google que m´ha dit que la frase és d´aquell polític italià, amiguet de Toto Riina, de Bernardo Provenzano i d´uns quants sicilians més...

diumenge, 1 de novembre del 2009

Nit astronòmica a Fortaleny

Amics i amigues, el proper divendres 13 de novembre s´ha organitzat una jornada astronòmica a Fortaleny. Esta ha estat preparadada per Vicent el Llauriner, home sempre desficiós, activista en el context local. No oblidem que per les seues mans, entre altres, passen l´organització de la Baixada pel Xúquer o les diverses excursions a la muntanya. El tindre gent així al poble mola, ja que quan ell, o qui siga, pren la iniciativa per fer esta o esta altra activitat, trenquen directament amb la monotonia. No oblidem que l´oferta cultural en estos racons del món tendix a zero i qualsevol iniciativa sap a glòria.
En definitiva, el divendres 13 tots a vore Júpiter i, per suposat, de soparet.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Fortaleny, anys seixanta.

Només han arribat al meu poder estes fotos sabia que el BlocDelTauró les havia de publicar. Això estava clar. Fotos del parc infantil als anys seixanta, amb el ja mític pseudo-zoo. El problema ha vingut quan havia de definir-les. Estes fotos em creen opinions i sentiments contradictoris. Podrien ser fotos entranyables, i, enrealitat, ho són. Al mateix temps però, se´m fa un nus a la gola vore porcs senglars als quals els ha reduït la llibertat a dos metres quadrats. Massa palpable es veu el maltractament animal i no mola. Després, al mateix temps que veig una estampa d´allò més graciosa, amb xiquets i majors comboiats pel fet de ser visitats per un periodista, se´m representa la delegació local d´un règim polític terrible, d´una dictadura detestable. Serà filar massa prim? Segurament, al remat només és això, fotos que definitivament són històriques, valor que ningú no em discutirà.
Per cert, no reconec a quasi ningú de la foto. A part de l´alcalde, reconegueu a algú?








dimarts, 29 de setembre del 2009

La penúltima riuda del Xúquer.

Els que quan este matí hem sabut que el riu venia crescut ens ha vingut un somriure a la boca. Els que no ho han pogut vore perquè estan en la diàspora riberenca, han tingut, de segur, un extrany sentiment, mescla d´alegria i enyorança. I és que quan el Xúquer ens regala esta bellíssima estampa, el comboi bull i el poble- Fortaleny, Riola- es torna en una gran festa. Tots estan contents, els xiquets perquè és una cosa nova, els majors perquè donen lliçons d´història local i de coneixença del terreny, els aturats perquè trenquen la monotonia, els que treballen perquè tenen l´excusa per no treballar, i els que estimen el riu perquè saben que l´avinguda el netejarà.
I de prova de tanta festa i de tanta bellesa, vos adjunte algunes fotos que hui he a Fortaleny i a Riola. Ahí van...











dimecres, 2 de setembre del 2009

A Fortaleny, avancem.

No és un lema d´eleccions, no. És el que pense de la maduresa de la societat Fortalenyera, que avança (La de Riola, en eixe aspecto va per davant). I ho dic perquè açò que ha passat a Vilallonga (La Safor) a Fortaleny fa només 15 anys havera passat tranquilament. Ara ningú s´imagina al rector clavant-se pel mig, perquè faria el ridícul i tots es riurien en la cara. Però quan erem menuts, l´època de Mossén Andreu, havera estat una cosa natural. Gràcies a Déu estem avançant!
Ací vos passe la noticia del Levante a la qual em referisc:

A Dios rogando y con el mazo dando

Un momento del espectáculo que protagonizaron los dos "stripers" en las pasadas fiestas patronales de Villalonga. levante-emv

Las clavariesas de la Mare de Déu de la Font de Villalonga programaron el pasado 17 de agosto una verbena con orquesta que incluía, a las dos de la madrugada, un desnudo integral masculino y femenino. El cura ha regañado a las festeras, que se han comprometido en no volver a hacerlo.

S. S. GANDIA "Que nadie se vaya, que hay sorpresa". La frase corría en la verbena que la orquesta Draco protagonizó el pasado lunes 17 de agosto en Villalonga como colofón a los actos de la festividad de la Mare de Déu de la Font, patrona de la localidad. Efectivamente, la sorpresa llegó a las dos de la madrugada, cuando, primero una señora, y después un señor, salieron al escenario con poca ropa y una capa.Los dos números consistían en ir mostrando cada vez más carne mientras los vecinos se preguntaban hasta cuándo. La respuesta no tardó en llegar. Tanto él como ella, en medio de gestos de insinuación ensayados, acabaron por mostrarlo todo. Dos desnudos integrales. A pesar de que se trata de actuaciones que ya no constituyen una novedad, el hecho de que ocurriera en plena plaza, en medio de las fiestas locales y ante público de todas las edades, los destapes de cuerpo entero generaron la risa de unos y el asombro de la mayoría.El cura de Villalonga, Vicente Micó, no se encontraba entre los asistentes, pero el parte no tardó en llegarle. Alguien le contó los numeritos con todo lujo de detalles y el sacerdote no pudo ocultar su indignación. No sólo regañó a las mayoralesas, siete mujeres de Villalonga que organizaban la fiesta en honor de la Patrona, sino que expresó públicamente su enfado ante un espectáculo que consideró "inapropiado como colofón de una fiesta religiosa".Vicente Micó, a través de la Hoja Parroquial, puso de vuelta y media a las mayoralesas, a quienes les recriminó "la falta de sensibilidad" por esta actuación "chabacana" con "escenas eróticas para todos los públicos". El sacerdote señala que las mayoralesas "no calibraron el escándalo, lógico y natural, que esto iba a producir", y pese a valorar los esfuerzos de las festeras por mantener preparada la capilla de la Mare de Déu y organizar los actos de las paellas, cena o música "para que la gente lo pasara bien", lamenta que "este final lo haya estropeado todo".Carmen Almunia, miembro de la comisión que organizó el acto, señaló a este periódico que, efectivamente, el cura "nos regañó", pero lamentó que "aunque nosotras hicimos algo que no debimos", el escrito difundido en la parroquia "ha contribuido a exagerar las cosas". Almunia, que junto al resto de las festeras ha hecho las paces con el sacerdote de la localidad y se han comprometido a no volver a contratar espectáculos de ese contenido, pidió "que no se quiera agrandar un grano de arroz hasta convertirlo en un meló d'Alger, y recordó que se dieron instrucciones a los dos stripers para que evitaran dirigirse al público. "Además -concluyó la mayoralesa- lo que enseñó el hombre tampoco era suyo. Era silicona".

dimarts, 10 de març del 2009

Fortaleny i els seus voltants

MariAmparo, M.A. per als amics, ha escrit al seu bloc http://alli-donde-habita-el-olvido.blogspot.com/2009_03_01_archive.html unes paraules precioses amb el títol de “València y sus alrededores”. Parla, amb un to nostàlgic, del seu món quan era petita i que es resumia sols a un parc i quatre carrers d´un barri lleig de València. M´han encantat perquè m´he sentit totalment identificat, i aprofite ací per fer la meua versió del que ha escrit ella al seu bloc.
Pense molt quan era xicotet, quan Fortaleny per a mi era una món més gran que el que em pot representar ara París. Allí ho tenia tot, fins i tot tenia moltes coses que encara no coneixia, però sabia que hi estaven per descobrir-les: nous camins pels tarongers, pel riu, per les zones que estaven urbanitzant-se. Hi havia que ho anomenava "passar aventures" que no era altra cosa que anar perdre´ns pel terme a vore que descobriem de nou i a vore a quin llaurador molestàvem. Era apassionant. I no sols pel terme, també la vida de carrer era intensa. Els moments de jugar al carreró amb més de trenta xiquets des de les cinc que eixiem d´escola fins l´hora del telediari no els he superats mai més en intensitat. I feia de segona escola, tan o més edificant que l´oficial. Allí vaig aprendre a anar en bicicleta, a defendre´m quan algú m´amenaçava o a saber que insultar a algú podia rebre el càstic d´una bofetada. Fins i tot allí, al carrer, vaig començar a saber que era el sexe, em vaig ensenyar a masturbar-me, o millor dit ”ens ensenyarem” ja que llavors este era un verb amb connotacions col.lectives.
La vida que he portat després sempre ha estat un lluita per emular el grau d´aquella època. En canvi ara, de major, algunes voltes m´he sentit desposeït de la meua pròpia terra àdhuc dels meus records. M´he sentit no integrat en llocs, ambients i persones que abans eren innegociablement meues. Els he sentit llunyans -els llocs, els ambients, les persones- sense demanar-me permís per allunyar-se. Per això em vaig comprometre amb mi mateix que em duguera on em duguera la vida sempre intentaré lluitar per no ser extrany al meu lloquet i als meus records. Estos són un dels meus grans patrimonis als que no pense renunciar i procuraré no sentir-me mai desposeït d´ells. Per dir-ho d´una manera més: mai vull ser un extranger al meu poble, ja que este guarda, com una vedriola viva, mitja vida meua.

dimecres, 10 de desembre del 2008

"Amarguras"

Diu Joan Francesc Mira que els símbols, en tota societat que vol viure en societat, són molt importants com a canalització de la unió d´esta. Sempre, esclar, que estos siguen això, símbols, i no una finalitat en si.

També val açò per a Fortaleny. I no em referisc a banderetes i himnes. Nosaltres tenim símbols que formen part del nostre patrimoni de records. Son, com la foto que tenim de la novia a la cartera, però en poble. Quan la mirem, sempre ens entra alegria (o melangia o nostalgia…) i ens fa més humans.

I a que ve tot açò? Doncs perquè ara que m´he fet un internauta com Déu i Ricardet manen i m´he posat a descarregar-me tota mena de música i cinema mitjançant la meua nova amiga, la mula, m´ha vingut al cap la cançó de morts tan famosa. Ja sabeu de quina parle, no? S ´anomena “Amraguras” i ja feia temps que no sonava perquè la gent de l´Ajuntament l´havia perdut. Li la donaré a l´autoritat competent i supose que prompte la tornarem a escoltar. I així haurem ajudat a recuperar un símbol nostre de sempre, al qual no teniem el per què renunciar.

Per cert, aprofite per a contar una anècdota curiosa respecte a “Amarguras”. Pep el municipal, en glòria estiga, quan li preguntaven si no posaven la cançoneta de morts perquè l´havien perdut, contestava amb la ironia tan brillant que el caracteritzava: “ si un dia entres a ta casa i la nevera no està, no és que l´has perduda. Una nevera no és perd. Ni es perd un una televisió. Te´l furten. Tu pots perdre unes claus o una jersei, però una nevera no es perd. Amb el disc de morts passa el mateix. Este anava del caixó al tocadiscos, i del tocadiscos al caixó. Eixe disc era com una nevera. No la pots perdre”. Quina llàstima no poder-lo escoltar més…

Editorial al nº2

Una crítica necessària
Amb el primer número de El Faristol apareixia una notícia la qual parlava de cares misterioses a l´auditori que podien estar relacionades amb un cas de fets paranormals. El text feia, obviament, sàtira del cas de que ja feia temps que a este edifici públic patim de goteres i humitats sense que ningú -l´Ajuntament- fera res per arreglar-ho.Poques setmanes després d´aparéixer la notícia, treballadors a càrrec del govern municipal han anat a pintar estes parets, que feia al voltant de 5 anys que estaven en un estat lamentable. Ara podem dir que l´edifici està més digne per al seu ús.S´han arreglat estes humitats arrel de les crítiques de El Faristol? O ja estava previst de pintar-les en estiu? Des de la redacció de la revista hem preferit no investigar el motiu de que es pintaren justament ara, preferim apuntar-nos este gol. Ens és agradable pensar que la influència d´esta crítica ha pressionat als regidors en el poder a fer esta acció. Que la revista que teniu a les mans ha actuat com a quart poder local, almenys per esta vegada. Tal volta ens equivoquem i l´ajuntament estava esperant a que entrara un pintor en les feines d´estiu de l´INEM per a pinta rles parets. Ho deixarem en l´aire…El cas és que, en un exemple com el descrit, volem deixar palès que la crítica és bona. És necessària per al nostre autocontrol com a societat. Per supost, sempre que esta siga sana. Este és uns de les finalitats que volem promoure des d´ací: fer crítica, però amb el reconexement, per què no?, de que les persones que amb més facilitat poden ser crítcades – presidents de falla, de banda, d´assossiacions de jubilats i de dones, regidors, festers - són els que fan de Fortaleny, amb el seu esforç, un poble més dinàmic.

dimarts, 9 de desembre del 2008

editorial al nº 1

El Faristol
EDITORIAL nº1
La mampresa de projectes col.lectius en una societat com l´actual i en un poble com el nostre no és cosa gens fàcil. Exemples en coneguem un grapat. I si els començaments són complicats, més pesats encara son de mantindre. El temps es converteix en un martell que rebenta les il.lusions primerenques. Però estos projectes són, ninugú no ho discutirà, necessaris. Les persones som èssers socials i en societat som com vivim a gust. Esta és una de les intencions, i de les metes, amb les que naix El Faristol. Crear a Fortaleny un àmbit de participació, d´opinió, de crítica i de polèmica ben entesa. Amb total independència però sense asèpsia ideològica. Volem que siga un lloc de reunió a on persones, associacions, col.lectius i -per què no?- partits polítics, tinguen un mitjà públic en el qual expressar-se. Tot amb la normalització que comporta fer del valencià la llengua vehicular del magazine. Per tant aquell qui vulga dir la seua ja sap que ací tindrà el seu racó i que serà ben rebut. L´altra de les voluntats dels qui fem la revista és, qui ningú ho dubte, la de passar-s´ho bé. No és pot concebre una iniciativa com esta, sense ànim de lucre, si no és la de gaudir. Si no fora així, no es podria concebir que un col.lectiu com la banda del poble anara camí de complir vint anys. Que es diuen prompte. I que seguiex donant senyals de vida amb exemples com este. Les apostes més optimistes pel que durarà la revista són de 4 números. No són molt bones les expectatives. En realitat, son realistes. Espere que el temps ens lleve la raó. Així que des de la Societat Musical Santa Cecilia fem una crida per a que qui tinga alguna cosa a dir, que la diga. I que la diga en estos papers. Que ajude a fer gran el projecte. I a fer-lo durar. Al final de tot, escriure és una cosa agraïda.