Però a part de gaudir bon cinema, “Invictus” ha fet nàixer en mi, i en molts, l´interés per la figura de Nelson Mandela. M´he documentat, he escarbat la seua vida per la xarxa, pel Viquipèdia, i he descobert un personatge fascinant. Madiba, com és conegut a Sudàfrica, va passar 30 llarguíssims anys tancat a la pressó, la ja mítica Robben Island, per protestar contra el règim del apartheid sudafricà, on la minoria blanca s´imposava xafant a la gran majoria negra. La cel.la on passà estos 30 anys tenia una dimensió de 2x2 metres. Feu, per un moment, l´esforç mental per compendre el que això significa: el despertar-te cada dia i vore´t entre les mateixes quatre parets sabent que fora el món, i la teua vida, passen mentre tu et consumeixes amb la incertesa de que el teu sofriment va enlloc. Eixes pressons són una autèntica factoria d´odi.
Doncs bé, després de passar este calvari, d´eixir de la pressó, d´aconseguir guanyar les eleccions presidencials, i de convertir-se en el primer president negre d´aquell estat, Mandela no es va deixar portar per les venjances i per la rancúnia. Que, d´altra part, havera estat el més fácil. I el més comprensible. Va entendre, com a estadista, que eixos comportaments només haveren servit per fer crònics els conflictes racials. Va saber vore que, per evitar el sofriment de molta gent, ell havia d´estar per damunt del que fins i tot la seua propia gent li demanava. I ho va fer bé, molt bé. Amb eixa grandesa que diferencia a les persones de a peu dels sants. Sants cívics, com és este cas. I fent-ne falta tants, per desgràcia, d´estos hi han ben pocs…
