dijous, 18 de febrer del 2010

Mandela.

Vos recomane que no es perdau “invictus”, l´últim film del Clint Eastwood. Una gràcia. Una pel.lícula com esta justifica haver-se engolit totes les carcasses que m´he engolit últimament per culpa d´una indústria cinematogràfica que sembla, cada cop més, un restaurant de menjar ràpid. Dins d´este oceà hi ha, per sort, illes com Eastwood que ens recorden que el cinema, quan està ben fet, pot arribar a fer que els ulls ploguen d´emoció.

Però a part de gaudir bon cinema, “Invictus” ha fet nàixer en mi, i en molts, l´interés per la figura de Nelson Mandela. M´he documentat, he escarbat la seua vida per la xarxa, pel Viquipèdia, i he descobert un personatge fascinant. Madiba, com és conegut a Sudàfrica, va passar 30 llarguíssims anys tancat a la pressó, la ja mítica Robben Island, per protestar contra el règim del apartheid sudafricà, on la minoria blanca s´imposava xafant a la gran majoria negra. La cel.la on passà estos 30 anys tenia una dimensió de 2x2 metres. Feu, per un moment, l´esforç mental per compendre el que això significa: el despertar-te cada dia i vore´t entre les mateixes quatre parets sabent que fora el món, i la teua vida, passen mentre tu et consumeixes amb la incertesa de que el teu sofriment va enlloc. Eixes pressons són una autèntica factoria d´odi.

Doncs bé, després de passar este calvari, d´eixir de la pressó, d´aconseguir guanyar les eleccions presidencials, i de convertir-se en el primer president negre d´aquell estat, Mandela no es va deixar portar per les venjances i per la rancúnia. Que, d´altra part, havera estat el més fácil. I el més comprensible. Va entendre, com a estadista, que eixos comportaments només haveren servit per fer crònics els conflictes racials. Va saber vore que, per evitar el sofriment de molta gent, ell havia d´estar per damunt del que fins i tot la seua propia gent li demanava. I ho va fer bé, molt bé. Amb eixa grandesa que diferencia a les persones de a peu dels sants. Sants cívics, com és este cas. I fent-ne falta tants, per desgràcia, d´estos hi han ben pocs…

4 comentaris:

  1. Jo ara mateix estic en quarentena cinematogràfica per culpa dels bunyols que m'he tragat últimament també. Però a part d'esta, he sentit molt bones crítiques sobre esta pel·li. Hi haurà que provar...

    ResponElimina
  2. Ningú comenta res de la dona de Mandela. I tota el treball que va realitzar mentre ell estava en la pressó.
    La història està majoritariament escrita per homens i és masclista. Com podem observar. I aquest és un clar cas.
    Adèu

    ResponElimina
  3. Redéu! m´has deixat mosca! que va fer la dona del Mandela? i altra cosa, la llavor que va fer ella li resta al que ho va fer ell? t´ho pregunte des de la més absoluta ignorància. I quina de totes? per què va estar tres voltes casat. A la pel.lícula hi ha alguna escena on anomena a la dona, però es queda un poc enigmàtic. Explica´ns alguna cosa i et convidem a un cafenet.
    PEr cert, qui eres?

    ResponElimina
  4. sóc una ex-dona de Mandela, jajajaja!

    ResponElimina