Vos recomane que no es perdau “invictus”, l´últim film del Clint Eastwood. Una gràcia. Una pel.lícula com esta justifica haver-se engolit totes les carcasses que m´he engolit últimament per culpa d´una indústria cinematogràfica que sembla, cada cop més, un restaurant de menjar ràpid. Dins d´este oceà hi ha, per sort, illes com Eastwood que ens recorden que el cinema, quan està ben fet, pot arribar a fer que els ulls ploguen d´emoció.
Però a part de gaudir bon cinema, “Invictus” ha fet nàixer en mi, i en molts, l´interés per la figura de Nelson Mandela. M´he documentat, he escarbat la seua vida per la xarxa, pel Viquipèdia, i he descobert un personatge fascinant. Madiba, com és conegut a Sudàfrica, va passar 30 llarguíssims anys tancat a la pressó, la ja mítica Robben Island, per protestar contra el règim del apartheid sudafricà, on la minoria blanca s´imposava xafant a la gran majoria negra. La cel.la on passà estos 30 anys tenia una dimensió de 2x2 metres. Feu, per un moment, l´esforç mental per compendre el que això significa: el despertar-te cada dia i vore´t entre les mateixes quatre parets sabent que fora el món, i la teua vida, passen mentre tu et consumeixes amb la incertesa de que el teu sofriment va enlloc. Eixes pressons són una autèntica factoria d´odi.
Doncs bé, després de passar este calvari, d´eixir de la pressó, d´aconseguir guanyar les eleccions presidencials, i de convertir-se en el primer president negre d´aquell estat, Mandela no es va deixar portar per les venjances i per la rancúnia. Que, d´altra part, havera estat el més fácil. I el més comprensible. Va entendre, com a estadista, que eixos comportaments només haveren servit per fer crònics els conflictes racials. Va saber vore que, per evitar el sofriment de molta gent, ell havia d´estar per damunt del que fins i tot la seua propia gent li demanava. I ho va fer bé, molt bé. Amb eixa grandesa que diferencia a les persones de a peu dels sants. Sants cívics, com és este cas. I fent-ne falta tants, per desgràcia, d´estos hi han ben pocs…
EN EL MONTE ARRAIZ, BAJO UN HIJO DEL ROBLE DE GERNIKA
-
Sábado 18 de mayo de 2024 La foto está sacada este viernes en la Casa de
Galicia en el monte Arraiz donde los gallegos tienen su sede adquirida en
tiempos ...
Fa 18 hores
Jo ara mateix estic en quarentena cinematogràfica per culpa dels bunyols que m'he tragat últimament també. Però a part d'esta, he sentit molt bones crítiques sobre esta pel·li. Hi haurà que provar...
ResponEliminaNingú comenta res de la dona de Mandela. I tota el treball que va realitzar mentre ell estava en la pressó.
ResponEliminaLa història està majoritariament escrita per homens i és masclista. Com podem observar. I aquest és un clar cas.
Adèu
Redéu! m´has deixat mosca! que va fer la dona del Mandela? i altra cosa, la llavor que va fer ella li resta al que ho va fer ell? t´ho pregunte des de la més absoluta ignorància. I quina de totes? per què va estar tres voltes casat. A la pel.lícula hi ha alguna escena on anomena a la dona, però es queda un poc enigmàtic. Explica´ns alguna cosa i et convidem a un cafenet.
ResponEliminaPEr cert, qui eres?
sóc una ex-dona de Mandela, jajajaja!
ResponElimina