Llibertat a Julian Assange!

Este bloc vol solidaritzar-se amb Juilan Assange, cap de Wikileaks, que ha estat detingut fa poques hores al sud d´Anglaterra, segons acaba d´informar el periòdic anglés The Guardian. I exigim la seua llibertat immediata.

Es veia vindre. Wikileaks ha estat la primera assossiació que ha destapat a nivell global totes les mentides que l´status quo ens té amagades. Tots els assassinats que des de Zapatero i Aznar fins Obama han fet i han callat. Totes les martingales que la partitocràcia usa per mantindre´s al poder a costa de les nostres llibertats. Per tot això, Assange ha estat perseguit, amenaçat de mort i, ara, detés. I per això, des d´este xicotet racó, reclamem la seua llibertat. Pel bé de tots. Pel bé de la democràcia.

Adéu Orlando!

No sé qui era, ni on vivia, ni com pensava, ni que havia estat de la seua vida, ni si tenia fills, ni la seua professió, ni quantes llengües parlava, ni de la seua obra social, ni el que li agradava llegir, ni des de quan estava tancat, ni si era simpàtic, ni si era antipàtic, ni si era de dretes, ni si era d´esquerres.
L´única cosa que conec d´Orlando Zapata Tamayo és que ha estat assassinat, amb una vaga de fam de 88 dies, pel règim tirà dels germans Castro a Cuba i que el seu únic delicte ha estat pensar diferent i dir-ho en veu alta. Des d´ací un abraç, Orlando.
Que el règim cubà diga que faça polítiques d´esqerres no deu d´evitar que digam que els seus dirigents són un recull d´assassins. Sense cap però. Sense cap atenuant. Una banda de criminals sense ànima. A l´alçada de Franco, Videla, Pinochet o Bush.
Em sap greu tallar el debat tan xulo que teniem a l´anterior post -encara que el podem continuar-, però quan he escoltat la notícia no he pogut evitar reflexar el que pense.
Colla de malparits!!

Mandela.

Vos recomane que no es perdau “invictus”, l´últim film del Clint Eastwood. Una gràcia. Una pel.lícula com esta justifica haver-se engolit totes les carcasses que m´he engolit últimament per culpa d´una indústria cinematogràfica que sembla, cada cop més, un restaurant de menjar ràpid. Dins d´este oceà hi ha, per sort, illes com Eastwood que ens recorden que el cinema, quan està ben fet, pot arribar a fer que els ulls ploguen d´emoció.

Però a part de gaudir bon cinema, “Invictus” ha fet nàixer en mi, i en molts, l´interés per la figura de Nelson Mandela. M´he documentat, he escarbat la seua vida per la xarxa, pel Viquipèdia, i he descobert un personatge fascinant. Madiba, com és conegut a Sudàfrica, va passar 30 llarguíssims anys tancat a la pressó, la ja mítica Robben Island, per protestar contra el règim del apartheid sudafricà, on la minoria blanca s´imposava xafant a la gran majoria negra. La cel.la on passà estos 30 anys tenia una dimensió de 2x2 metres. Feu, per un moment, l´esforç mental per compendre el que això significa: el despertar-te cada dia i vore´t entre les mateixes quatre parets sabent que fora el món, i la teua vida, passen mentre tu et consumeixes amb la incertesa de que el teu sofriment va enlloc. Eixes pressons són una autèntica factoria d´odi.

Doncs bé, després de passar este calvari, d´eixir de la pressó, d´aconseguir guanyar les eleccions presidencials, i de convertir-se en el primer president negre d´aquell estat, Mandela no es va deixar portar per les venjances i per la rancúnia. Que, d´altra part, havera estat el més fácil. I el més comprensible. Va entendre, com a estadista, que eixos comportaments només haveren servit per fer crònics els conflictes racials. Va saber vore que, per evitar el sofriment de molta gent, ell havia d´estar per damunt del que fins i tot la seua propia gent li demanava. I ho va fer bé, molt bé. Amb eixa grandesa que diferencia a les persones de a peu dels sants. Sants cívics, com és este cas. I fent-ne falta tants, per desgràcia, d´estos hi han ben pocs…

l´adéu d´un alcalde.

Pot ser que en el món on vivim ser alegre o optimista no estiga de moda. Tal volta mots com "tendresa", "amistat" o "estima" sonen cutres i que ser dolç i benparlar d´algú siga sinònim de ser un llepó. Àixò serà en el món on vivim. D´acord. Però ací, al BlocDelTauró, les modes les pose jo, que per alguna cosa sóc el seu creador. I he decidit que tot el que he esmentat abans està vigent ací, i que es podran penjar paraules tan belles com les de Xavier Jounou sense que se´ns coloregen les galtes.
Xavier Jounou va ser alcalde de Solsona, d´ERC, fins el passat 14 de gener. Va morir amb 50 anys. El dia del seu soterrament es va llegir una carta que va escriure hores abans de morir. Estes paraules estan tan plenes de saviesa, d´amor i de ganes de viure que no he pogut evitar compartir-les amb vosaltres.

Solsona, 14 de gener 2010.-

Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.

Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta,d'avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s'ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta laque hem hagut d'acceptar i d'encarar, malgrat costi.

Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l'ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. La meva esposa Isabel i les nostres filles,Laura i Rut. Els meus pares, germanes, tiets i tietes, sogra, cunyats, nebots, que s'han desviscut per mi i m'han abocat més amor del que em podia arribar a imaginar! I també el de tants amics i amigues i coneguts que he sentit tan a prop durant tot aquest procés que em duu avui aquí! No sabeu el bé i l'escalf humà que he arribat a experimentar ben endins del cor, i com m'ha ajudat a lluitar fins on he pogut en sentir el vostre alè afectuós a prop tothora.
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d'anhels i moltes il•lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l'ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova...
He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l'alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que
voldria demanar disculpes si algú en algun moment s'ha trobat desatès o decebut.

En fi, m'he sentit molt orgullós de poder ser alcalde de la ciutat que tan estimo, i ho he intentat fer tan bé com he sabut. Sempre m'he sentit,malgrat les normals discrepàncies, apreciat i respectat, fet que valoro molt. Us demano, si us plau, consideració i comprensió pel govern municipal;no ha estat fàcil tot aquest temps per a ells en aquest meu estat. Jo hi poso tota la confiança. De la mateixa manera que diposito tota la meva confiança i aboco tota la meva estima personal en el nou alcalde. És una bellíssima persona, honrada i ferma, que hi posarà tota la dedicació i estima que requereix el càrrec i la ciutat.
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l'ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.

Ser cristià i ser català són dos fets que m'han marcat profundament en la
vida.

Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d'una majoria democràtica que l'avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments,gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s'hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment,
recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l'embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.

I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d'allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanatstemples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n'he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l'Araguaia, o de les monges de l'Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l'Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d'ara, encara visquem dividits.

Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d'anar a millor.
Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me'n vaig, si m'hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu. Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M'enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!

Xavier Jounou i Bajo

Presidents

Cris comenta que els presidents -de falla, d´equips de futbol, de frontó, de bandes de música, de colombaires, d´associacions de pares- són gent que els agrada manar i com que no poden tenir un càrrec més alt –alcalde, diputat- es queden amb això, ser el cap d´una entitat menor. L´”eròtica del poder” que deia Felipe González. Bé, Hi hauran casos. El to tan pejoratiu que dona fruït al comentari de la meua companya naix d´una mala experiència seua, i de més gent, amb un dirigent d´una banda de Sueca, un moniato, que –com feia Cervantes amb Avellaneda, no mereix que l´anomene perquè no quede constància– va amargar al personal durant molt de temps només per la satisfacció de manar sobre altres.

Ara, en els casos més propers a mi, els més habituals, res més lluny de la veritat. Ser l´encarregat d´una associacioneta local és la cosa més allunyada de qualsevol eròtica. Més bé seria un sacrifici, un servei públic a canvi de poc. I no estic descobrint res. Una feina poc reconeguda on majoritàriament reculls paraules amargues dels qui mai s´han parat a pensar en la dificultat de mantenir contents al major nombre de gent, de mantener la vitalitat, és a dir, de fer política a canvi de res. Ells millor que ningú coneixen com de dur és prendre, o no prendre, decisions. On les critiques destructives són més i més intenses que les constructives. I tot amb l´únic sou de la satisfacció del servei públic.

I és que el passat dia de Sant Antoni vaig vore als tres presidents que la banda de música Fortaleny ha tingut, juntets, i vaig pensar de fer-los este homenatge. Tant Fernando com Juanjo abans, com Lluc ara -o el Xef a Riola- se´l mereixen. Ells saben quin és el preu del servei públic millor que ningú. Un preu molt alt i poc lluït, que jo des d´ací vull reconéixer.

Des d´ací, i per a ells, les meues gràcies més dolces.

a Ausiàs Marc

Ahir s´acompliren 550 anys de la mort d´Ausiàs Marc, el nostre gran poeta, el ben enamorat. Si fins i tot Canal9 l´ha recordat en un dia com el de hui passant un reportatge sobre la seua vida i obra en prime time, el BlocDelTauró no pot ser menys, no el pot oblidar. Més d´una vegada m´han emocionat els seus versos i això és d´agrair. Des d´ací el més dolç record per a ell.
I si vols deleïtar-te també tu, ací vos deixe alguns versos que no tenen desperdici. Si els lliges i no t´emocionen, encara que siga una miqueta, demana-li hora al psicoanalista ja que tens un problema en els sentiments:

Com l’ermità qui enyorament no el creix
d’aquells amics que tenia en lo món
e essent llong temps que en lo poblat no fon
per fortuit cas un d’ells se li apareix
qui los passats plaers li renovella,
sí que el passat present li fa tornar,
mas, com se’n part, l’és forçat congoixar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quan amor és molt vella,
absença és lo verme que la gasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creure poc, si l’envejós consella.