Breu assaig sobre la tacanyeria

Las acusacions de tacany a algú durant una conversa, m´han causat sempre un anàlisi mental immediat de la situació. Hi han temes que em poden produir un desinterés absolut, causant-me el viatge del cervell cap a altra part mentre l´interlocutor raona. Quan es parla de la mesquinesa d´ú o d´altre però, solc parar l´orella. Pot ser perquè el fet d´haver hagut de defendre´m de tal etiqueta, crec que injustament col.locada en l´àmbit riolenc, em crea empatia vers l´acusat. Segurament el motiu que m´espenta a escriure estes lletres naixen d´ahí, i fan la defensa que l´amic, convertit en fiscal i jutge a la vegada, no m´ha deixat fer en tantes ocasions.

El primer error d´acusació que se sol cometre és la de localitzar els espais on cal gastar per no ser considerat agarrat. Estos llocs estan acotats i sempre són els mateixos: un bar o una botiga de roba determinada. El no agarrat, per mantidre l´estatus, ha de patir l´absència de llibertat en l´elecció. A igualtat de recursos, el cosidetto tacany utilitza més la imaginació per tindre un lleure igual de divertit, i açò, he de reconeixer-ho, em causa simpatia.

Una altra opinió generalitzada sobre el mesquí és que no gasta. En realitat, és la seua essència. Però crec que ací també s´equivoquen els que fan de jutges. El mesquí gasta, però ho fa d´altra manera. Mentre el no tacany preferix comprar-se una moto nova, el tacany se´n compra una de segon mà, i la resta dels diners els crema igualment. Els crema, sí, però en coses de manera menys pública. Les despeses d´este són més invisibles. Si no s´ho cregueu, llegiu el compte de la banca d´ambdós, i voreu que el saldo haurà baixat de la mateixa manera. Qüestió de prioritats. I és que cap treballador escapa de la fam de la societat de consum. I tampoc els que no treballen. Ho fan a una altra escala. La proporció de l´avaricia es mantindrà constant en tots els casos. Si em permeteu el parafraseig, tots som iguals davant dels diners. I és que, al cap i a la fi, estos no tenen cap altra finalitat que la de gastar-los.

Aplegat a este punt el que caldria fer seria una redefinició del tacany. De primeres llevar-li les connotacions de quantitat que arrossega sempre el terme. Com venia dient, no és menys agarrat qui més gasta. Jo incidiria sobretot en l´aspecte psicològic. Una cosa interna de cadascú. Ú, si ho és, s´ho sap, però sempre intentarà amagar esta qualitat. Segurament perquè ha fet de jutge tantes vegades. El tacany, l´àvar, és aquell que et paga el café perquè tú t´has deixat la cartera a casa. Te´l paga, sí, i et fa un somriure. Ara, quan escolta a la moneda rodar per damunt la barra, sent el mateix que una mare quan el fill se´n va de soldat a la guerra. Li l´arranquen de dins del ventre. I només pensa en fer una altra batalla per recuperar el ferro. I és ahí on, sense saber-ho, dona a conèixer el seu defecte.