"El manantial"

Si alguna pel.lícula té una carrega forta de missatge dins del món de l´arquitectura és, sense dubte, “El Manantial”. Dirigida per King Vidor, abarca el tema del paper de l´arquitecte en la realització d´un edifici, debat de constant actualitat dins del món de la construcció.
El protagonista, Howard Roark (Gary Cooper) és un arquitecte molt compromés amb la seua prefessió, i amb un evident aire a Frank Lloyd Wright. Ell no acceptaria mai que ningú -el promotor de torn- interferira en el seu treball. Cadascú té el seu paper dins d´aquest món: el projectista projecta, el promotor fica els diners i s´endú els beneficis i l´obrer posa rajoles. No accepta cap intercanvi de papers. Per a ell, esta posició és inviolable. Res ni ningú pot xafar els seus pensaments ni accepta consells sobre el que ell denomina “la seua obra”.
I ací és on pot prendre substància el debat. De qui és en realitat una obra, un edifici, una casa? Howard Roark no admitia una altra resposta: una casa és, com a propietat intelectual, de l´arquitecte que l´ha dissenyada. Per tant, una volta definides les necesssitats, correspon a ell prendre totes les decisions, diguem-ne, artístiques. El que passa és que el qui paga la casa vol, obviament, decidir sobre el que està pagant. I no oblidem que sempre ha estat igual: els diners són sinònim de poder. Llavors, el conflicte està servit.
Com venia dient-vos, l´actitud del projectista davant d´aquest fet està plena de dubtes. Amb l´amiga Steo, arquitecta, vaig tindre una volta la mateixa discussió. Ella em comentava que mai faria un disseny que no li agradara . Encara que perdera clients i diners. Preferiria muntar-se un bar i servir cervesses. No estava disposta que un edifici “seu” acabara essent un mediocritat per l´intervenció d´altres. És la mateixa posicio que defenia Roark al film. I molt noble caldria afegir, però de dubtosa eficiència. De primeres, el que cal tindre present és que des d´una barra de bar no és pot tindre la mínima influència per fer una arquitectura més amable des del punt de vista estètic.
Per altra part, caldria puntualitzar això de la propietat de l´obra arquitectònica. Davant del cas on el promotor vol decidir cada detall constructiu, és evident que l´arquitecte no és autor intelectual de l´edifici. Serà tan sols una peça més del procés de construcció. Com el pedrapiquer, el manyà o la fabrica de formigó. Tots treballaran, i cobraran, per a que ú obtinga un producte. I no seria just culpar a l´arquitecte si el producte es pareix més a una castanya que a un habitatge. La culpa, amb un percentatge elevadíssim, la té el promotor. L´arquitecte o l´aparellador es pot considerar autor sols quan ocorre el cas contrari, on es delega completament en ell la responsabilitat estètica. Açò, per desgràcia, passa en comptades ocasions. I beat al qui li toque.
Aleshores, davant del conflicte, quina deuria de ser l´actitud del projectista? Jo crec que seria la de fer una llavor de diplomàcia amb la finalitat de que el resultat final siga el menys dolent possible. I oblidar els temes d´honor però sense perdre la dignitat. Iñaki Àbalos ho diu molt bé: com el sistema no el pots canviar, el millor favor que li pots fer al sistema és clavar-te dins i procurar obtindre victòries parcials per millorar-lo. No ho oblidem, si renunciem a actuar per motius esteticomorals, ho faran altres en el nostre lloc. I el resultat, ja vos ho assegure, sarà molt pitjor. I en eixe cas, quina hauria estat la nostra aportació per millorar l´arquitectura?