Reflexió sobre la taronja

(publicat al llibret de festes d´agost de 2007)
Ja feia temps que es veia vindre i enguany sembla que ha estat la confirmació: el negoci de la taronja, almenys com ha estat concebut fins ara, s´esfonsa. I, segurament encara no ha tocat fons. Els pròxims anys tornarem a viure, si Déu o algú altre no ho impedeix, arbres amb taronja fora d´hora, els preus per terra, humiliants, i tots els comentaris redundants al respecte. Ningú ni res ens anima a pensar que la situació alçarà el vol.
Açò, és cert, no és cap motiu d´alegria, i alguna eixida caldrà buscar, però tampoc és un motiu per dramatitzar més del compte. Pensem-ho:
Si aquesta davallada haguera tingut lloc vint-i-cinc anys enrere, sí que ens haguera trobat desprevinguts. Llavors, el percentatge de la població autòctona que vivia de la terra superaria, amb seguretat, la meïtat del total. Ara, aquesta gent no passaria de d´una persona de cada deu. I els que queden ja encaren la recta final com a treballadors. Quants menors de trenta-cinc anys tenen hui el camp com a principal ocupació? Quinze? No en seran més. La gent ha trobat altres alternatives per guanyar-se el pà i la caiguda del negoci els afecta de passada.
Per altra part, aquest moviment cap a altres treballs ha fet que siga minoritària la figura del collidor. Antigament la feina per excel.lència, ara és residual. Ja quasi ningú va a collir taronja. O millor: algú sí que va, però estos són els immigrants que han agarrat el relleu ací. Però tampoc cal tindre ninguna nostàlgia d´aquesta pèrdua. O és s´ha de reivindicar un treball on t´alces a les sis del matí, aplegues al tall a les huit, perquè fa rosada t´has d´esperar i a les onze encara no tens dos quinzets en el saquet. Açò no és un treball digne. Tampoc és que els jornalers el reclamaren, simplement s´assumia. O algú ha vist una vaga de collidors alguna vegada? En la vida han protestat res, ni s´han sindicat. Al final són ells els qui ho han patit, i ho dic amb resignació.
Dit açò, pense que el camí que s´hauria de mampendre no és el de la resignació i el de l´abandonament. No sóc jo dels qui pensa que el camp no té cap futur. Sí que en té, de futur, però aquest és un altre. No el que porta la inèrcia passada.
El camí és, per exemple, el de la mecanització, com ja han fet els arrossers. Ara seria impensable fer arròs amb la mà d´obra que s´usava fa quaranta anys (dels problemes de l´arròs en parlàrem un altre dia). I el camí també seria la reagrupació de terres. Això de tindre una fanecada i un quartó no va enlloc. Les porcions grans de terrenys seran les que permetran minimitzar els costos i, per tant, fer viable el negoci, condició necessària per a la seua supervivència. I açò, segurament, no tardarà a passar.
Per últim, i amb açò acabe, també cal reivindicar la protecció d´aquest camp com a un patrimoni paisatgístic envejable. Hi ha administracions importants on s´intenta un urbanisme racional (el País Valencià no és el cas), i on es discuteix destinar un dotze, un catorze o un setze per cent del seu sòl urbà a zones verdes. A Fortaleny disposem de cinc mil fanecades de camp, que són cinc mil fanecades de zones verdes, i que corresponen, dalt o baix, a un 400% per cent del sòl urbà del poble. Açò, en temps de canvi climàtic, és un fet el qual estem obligats a conservar amb fermesa. O no?
Però tampoc voldria, amb tot el que he dit, que estos dies de comboi, a algú li pegara per anar al camp a treballar, per tal de salvar-lo d´aquesta crema. No, per favor. Ara toca cantar, menjar i riure, ballar i passar unes bones festes.