MariAmparo, M.A. per als amics, ha escrit al seu bloc http://alli-donde-habita-el-olvido.blogspot.com/2009_03_01_archive.html unes paraules precioses amb el títol de “València y sus alrededores”. Parla, amb un to nostàlgic, del seu món quan era petita i que es resumia sols a un parc i quatre carrers d´un barri lleig de València. M´han encantat perquè m´he sentit totalment identificat, i aprofite ací per fer la meua versió del que ha escrit ella al seu bloc.Pense molt quan era xicotet, quan Fortaleny per a mi era una món més gran que el que em pot representar ara París. Allí ho tenia tot, fins i tot tenia moltes coses que encara no coneixia, però sabia que hi estaven per descobrir-les: nous camins pels tarongers, pel riu, per les zones que estaven urbanitzant-se. Hi havia que ho anomenava "passar aventures" que no era altra cosa que anar perdre´ns pel terme a vore que descobriem de nou i a vore a quin llaurador molestàvem. Era apassionant. I no sols pel terme, també la vida de carrer era intensa. Els moments de jugar al carreró amb més de trenta xiquets des de les cinc que eixiem d´escola fins l´hora del telediari no els he superats mai més en intensitat. I feia de segona escola, tan o més edificant que l´oficial. Allí vaig aprendre a anar en bicicleta, a defendre´m quan algú m´amenaçava o a saber que insultar a algú podia rebre el càstic d´una bofetada. Fins i tot allí, al carrer, vaig començar a saber que era el sexe, em vaig ensenyar a masturbar-me, o millor dit ”ens ensenyarem” ja que llavors este era un verb amb connotacions col.lectives.
La vida que he portat després sempre ha estat un lluita per emular el grau d´aquella època. En canvi ara, de major, algunes voltes m´he sentit desposeït de la meua pròpia terra àdhuc dels meus records. M´he sentit no integrat en llocs, ambients i persones que abans eren innegociablement meues. Els he sentit llunyans -els llocs, els ambients, les persones- sense demanar-me permís per allunyar-se. Per això em vaig comprometre amb mi mateix que em duguera on em duguera la vida sempre intentaré lluitar per no ser extrany al meu lloquet i als meus records. Estos són un dels meus grans patrimonis als que no pense renunciar i procuraré no sentir-me mai desposeït d´ells. Per dir-ho d´una manera més: mai vull ser un extranger al meu poble, ja que este guarda, com una vedriola viva, mitja vida meua.
El món es queda xicotiu quan t'adones que n'hi han més carrers que el teu barri de tota la vida. Però segueix sent el teu barri. Jo encara no puc canviar-lo per altre. I com tu dius, és prou lleig. Gràcies per les paraules Tibu.
ResponEliminaTal i com jo ho havera dit, si es que a vegades tens trellat i tot.
ResponEliminaUna llástima que no puga seguir passant, al menys a Riola no crec, els coxes, la
por dels pares a que els passe alguna cosa i les putes maquinetes ho impossibliten.
Miquel.
Hola, nebot.
ResponEliminaPues, si.
M´agradat molt eixos records del teu poble des de que eres xicotet.
Paralelament, jo sempre porte dins de mi records meravillosos del meu poble, dels meus anys de menut i de jove. Pense que aixo es normal en tots. El que pasa es que tots no poden, no saben o no volem manifestar-ho, cosa que tu, jo i tots els que tenen eixa facultat poden possar-ho en practica. Aixo es diu cultura, educacio, riquessa d´espirit. M´agrada que penses i, sobre tot, que actues de eixa manera. Per, per favor, no embrutes els teus pensaments en droga ajena a la riquessa espiritual (no religiosa). Perque com saps, quan t´arrimes a idees politiques estas separant o allunyant atres idees tan bones com les que tu penses, encara que no estigues d´acord en elles.
Continua... continua pensant i escrivint aixina. M´encantara llegir-te.
Com va el treball? como va la vida?
Besets... Juan, ton tio
Vaig a escriure la nota discordant:
ResponEliminaImagine que poca gent tindrà mals records de la seua infància. Diuen que el cervell, a llarg plaç, sols guarda els bons records i oblida el roïns o els soterra al subconscient. I és el que passa en aquest cas. Cal recordar que, en l'època de la infància del Tibu, també hi havien coses males: incultura generalitzada, inexistència del concepte de privacitat, culte a la violència, aïllament de la resta de món, contaminació religiosa en el poble... unes càrregues que molta gent no ha superat i que no li haurien afectat tant si havera nascut en altre lloc.
ripeven.
Encara que no volia, potser he caigut en eixe pecat que anomenes, Ricardet. El pecat de l´enyorança fàcil. O en això de que qualsevol temps passat sembla millor. Però hi ha un altre mmissatge que volia plasmar i el torne a reafirmar. El de la intenció de no sentir-me extrany en un món que és part de mi. Voro Vendrell, l´escriptor exfortalenyer, va escriure una volta al llibret de Festes, que li és violent anar a Fortaleny, el que era el seu poble, perquè se sent desposeït dels seus records, perquè la gent el mira com a un extrany i perquè li és impossible mantindre un conversa amb ningú. I tot açò és causa de la distància que ell mateix va posar entre ell i el que era part del seu poble, i que ara se´n penedeïx. I ara se´n penedeix. És just això el que em resultaria pesat i no m´agradaria que em passara.
ResponEliminaSi en algun moment he estat temptat d´ insinuar que Fortaleny és, o ha estat, el paradís, deixeu-me incidir que un paradís no està ple de cases lletges, d´un riu amb aigua pudenta, de dones dotorejadores o d´homes filofeixistes pendents de si hi ha gent que se n´ix de la moral imperant. Però malgrat tot, s´hi viu bé.
Tibu.