Discussió on line.

Són coses del dia a dia virtual, després que algun periòdic ranci d´Aragó proposara votar per què a la nova llei de llengües d´Aragó per a vore si al català de la Franja de Ponent li s´anomenava en dita llei "Català" o "habla aragones oriental", vaig enviar als meus contactes de l´e-mail perquè signaren. el meu amic Sergi es va quedar mosca i em contestà, i açò va crear una discussió on-line que ar avos adjunte:

La resposta de Sergi:
Hola Tibu, et diré el que pense....

Considere que la nostra llengua és el català i que el valencià és el dialecte que es parla a la nostra llengua. Per què ho pense? L'argument d'autoritat: D'igual manera que els metges saben de salut, els historiadors i els lingüistes saben de la llengua. Això ho tinc ben clar. No obstant, considere que una cosa és afirmar açò i altra cosa és construir un discurs únic mitjançant el qual el tema de la llengua es convertesca en un dret de primera generació. Em negue a considerar que aquest és un dels grans problemes que tenim al nostre territori. L'atur, la construcció, la contaminació, la deshumanització, la publicitat, les noves tecnologies...I si pensem amb els altres: la pobressa, la mortalitat infantil, la ablació del clítoris, la circumsició (que no es pot comparar amb l´ablació)...Amb açò us aconselle el llibre Un Buka por amor, escrit per Reyes Monforte, una amiga que vaig coneixer a la Ràdio....

Realment m'avorreixen les persones que construeixen discursos únics. La llengua, la llengua i la llengua. A veure, la llengua és important, és la veu d´un poble, la nostra llengua és el català, jo estic d´acord. No obstant, és un problemeta comparat amb tants que hi han a la nostra Comarca i al nostre Estat. A més, per altra banda, jo considere que els nacionalismes extrems estan equivocats, jo sóc de Riola, em senc valencià, parle valencià (matitze valencià i català: massa llarg, no?), però també em senc espanyol. Per què? Doncs perquè he nascut a Espanya i tinc moltes característiques d´Espanyol: l´horari, el llenguatge, el menjar i sobretot, el més important: la siesta....Estic a favor de compatibilitzar vàries postures, d´enriquir-me culturalment i de no estar tancat a nous terrenys difícils d´explorar. L'altre dia vaig veure un documental en el que distintes religions intenten complementar-se i ho aconsegueixen: ahí està la riquessa, en la diversitat...

Després també hi ha una cosa molt interessant. Continue amb l´argument d'autoritat. Sócrates ja ens exposà el mite de la caverna i ens digué: No sigam cavernícoles i pensem per nosaltres mateixos. No em referesc a tú, sinó més bé a una part gran de la humanitat: No sigau cabres, sembleu cromos repetits pensant tots el mateix....


Bueno, una abraçada i gràcies per invitar-.me a la reflexió. Eres un crack amic...

I la meua resposta va ser la següent:

Hola Xotòvic,
pot ser que estiga d´acord en algunes coses que exposes però estic absolutament en desacord amb l´espirit de la teua reflexió. M´explique.

Per exemple estic d´acord que la llengua és una cosa secundària dins de les coses importants de la vida. Faltaria més! El que és veritablement important, almenys a la meua, és tindre salut, l´atur, i també (i sobretot) l´estima dels meus pares, El sentir-me valorat per la gent que estime, Cris, els meus amics i amigues, com tu, la meua neboda Carme… Això sí que és important. Però escolta, això jo mai ho he posat en dubte. Ara, com a humà, sé caminar i menjar xicle al mateix temps. Sé compaginar les coses importants amb compromisos cívics (menys importants) que tinc com a persona, com són el no funcionament de l´educació pública, la manca de llibres a la biblioteca de Fortaleny o l´arquitectura “basura” que es fa ara a la Ribera. Fins i tot, i sense ser Superman, sóc capaç de tenir en compte tot allò que he dit i de tindre un compromís cívic amb la defensa de la meua llengua. I encara em sobra temps per jugar a futbet, assaborir bones cervesses, anar a caminar pel terme, anar d´esmorzar els diumenges amb Miquel, llegir novel.les de Ferran Torrent i de masturbar-me. Res més lluny del discurs únic. I si jo ho puc fer, per què no els meus governants? En contra del que tu dius, es pot fer una política social justa i una política cultural coherent. No em conteu hisorietes.

Respecte als nacionalismes extrems eixos que tu anomenes, i que et sent espanyo i tot aixòl. Estic d´acord, la vida d´una persona estaria molt buida si sols pensara en això. Val, d´acord, però no mesclem les coses. I et contestaré amb altre argument d´autoritat, com diu diu Josep Ramoneda, el meu pensador de capçalera i una persona gens sospitosa de nacionalista: “Els nacionalismes poden ser constructius o destructius. Mirant-ho així, el principal problema de l´estat español és que té un dels el nacionalismes més destructius que hi ha a Europa. El que, cridant fort o en silenci, més ha empobrit la cultura europea. I que ara està tant o més destructiu que mai. Però no s´equivoqueu, eixe nacionalisme no és altre que el nacionalisme espanyol”. Quanta raó que té!