Populisme

Si una cosa tinc avorrida de la clase política és el populisme. El populisme dels dirigents que usen d´una manera barata i desvergonyida els sentiments baixos del poble. El dels que trauen a relluir als immigrants en èpoques de crisi i d´atur. El dels que saben sempre inventar a un Emmanuel Goldstein, a un enemic artificial perque el poble l´odie. El dels que sempre veuen en el veí un adversari. El dels que per obtener un benefici propi, per xicotet que este siga, no dubten en posar en perill la convivencia de tota la societat, amb conseqüències molts cops imprevisibles.
La llista d´estos populistes, d´estos alumnes de Goebbels, és llarga, massa llarga: Hugo Chávez, Fidel Castro, Rodríguez Ibarra, José Bono. A nívell nacional també tenim tres bons representants: Eduardo Zaplana i Francesc Camps. El primer representa al populisme cínic, a aquells que saben que estan fent teatre. El segon al populisme dels qui es creuen el que diuen. Els que miren al cel mentre parlen de coses terrenals. I també tenim a Rita…
Ara bé, el campió de tots els populistes, el mestre dels mestres, el que homenatja al gremi cada volta que obri la boca és Silvio Berlusconi. El que fa el president transalpí no té nom. I qui intente discutir-ho que mire el vídeo que vos passe: Menomale che Silvió c´è (Encara com està Silvio, o,encara com tenim a Silvio). La primera volta que vaig vore esta gran vídeo pensava que ho havien fet els adversaris, burlant-se d´ell. Però no! És ell el que s´ha fet el vídeo. És ell el que diu: Encara com estic jo ací, altrament estarieu camí de l´infern, però no patiu que jo vos salvaré. I clar, sempre hi ha gent que es creu a estos personatges. Molt fort!