Presidents

Cris comenta que els presidents -de falla, d´equips de futbol, de frontó, de bandes de música, de colombaires, d´associacions de pares- són gent que els agrada manar i com que no poden tenir un càrrec més alt –alcalde, diputat- es queden amb això, ser el cap d´una entitat menor. L´”eròtica del poder” que deia Felipe González. Bé, Hi hauran casos. El to tan pejoratiu que dona fruït al comentari de la meua companya naix d´una mala experiència seua, i de més gent, amb un dirigent d´una banda de Sueca, un moniato, que –com feia Cervantes amb Avellaneda, no mereix que l´anomene perquè no quede constància– va amargar al personal durant molt de temps només per la satisfacció de manar sobre altres.

Ara, en els casos més propers a mi, els més habituals, res més lluny de la veritat. Ser l´encarregat d´una associacioneta local és la cosa més allunyada de qualsevol eròtica. Més bé seria un sacrifici, un servei públic a canvi de poc. I no estic descobrint res. Una feina poc reconeguda on majoritàriament reculls paraules amargues dels qui mai s´han parat a pensar en la dificultat de mantenir contents al major nombre de gent, de mantener la vitalitat, és a dir, de fer política a canvi de res. Ells millor que ningú coneixen com de dur és prendre, o no prendre, decisions. On les critiques destructives són més i més intenses que les constructives. I tot amb l´únic sou de la satisfacció del servei públic.

I és que el passat dia de Sant Antoni vaig vore als tres presidents que la banda de música Fortaleny ha tingut, juntets, i vaig pensar de fer-los este homenatge. Tant Fernando com Juanjo abans, com Lluc ara -o el Xef a Riola- se´l mereixen. Ells saben quin és el preu del servei públic millor que ningú. Un preu molt alt i poc lluït, que jo des d´ací vull reconéixer.

Des d´ací, i per a ells, les meues gràcies més dolces.